Άρθρα μεταφρασμένα σε ξένες γλώσσες (εκτός αγγλικών) – Articles translated in foreign languages (other than English)

To άρθρο στο Monthly Review zine στα Καταλανικά

Stavros Mavroudeas*

El deute extern de Grècia i les rivalitats imperialistes

L’actual crisi econòmica grega té l’aspecte d’una antiga tragèdia (per al poble grec) combinada amb una mala farsa teatral (escenificada per les burgesies grega i europea).

Primer ve la farsa. Fins fa ben poc, els dos partits de l’establishment (el de centre-esquerra PASOK i el de centre-dreta ND) predicaven que les seves polítiques econòmiques portaven Grècia d’un èxit a l’altre. Els seus leitmotivs eren una mica diferents i és clar que hi havia l’habitual picabaralla entre ells, però el missatge era de fet el mateix. La Unió Europea (UE) avalava totes aquestes fanfarronades. Era ben sabut no només a Atenes sinó també a Brussel·les que les dades gregues -tal com les d’Itàlia i molts altres membres de la UE- havien estat manipulades en el moment de la seva entrada a l’eurozona. La recent revelació (destapada primer pel New York Times) que Goldman Sachs ajudava al govern del PASOK  a disfressar part del deute públic mitjançant intercanvis de divises equival a l’admissió pública d’aquest fet. (Com es comença a veure ara, Goldman Sachs també ha «ajudat» de forma similar molts altres governs europeus). Evidentment, la UE (i le spot`pencies dominants Alemanya i l’Estat francès) sabien perfectament el que estava passant. Però, van prendre la decisió política d’incorporar aquestes economies europees a l’eurozona. I aquesta decisió no es va fer per benevolència sinñó per mera cobdícia. Les seves economies i les seves companyies es van beneficiar molt d’aquesta incorporació. Els seus paquets d’ajuda, dels quals tant es vantaven, només són una petita part dels beneficis que han recollit d’aquestes economies dèbils. PEr exemple, Grècia tenia un superàvit comercial amb les altres economies europees abans d’entrar a la Comunitat Econòmica Europea (CEE). Des de la seva incorporació, particularment des de la introducció de l’euro, ha desenvolupat un dèficit comercial.

Això va ser el primer acte de la farsa: Grècia, un membre de la UE, navegant cap a la prosperitat. El segon acte és molt més amarg. Des de les darreres eleccions, tots els portaveus polítics propagandistes del sistema han canviat de cancó. De sobte, es va descobrir que l’economia s’estava ensorrant i que tant el dèficit públic com el deute extern eren molt més grans del que es pensava abans. Sí que, per descomptat, hi va haver una picabaralla entre els PASOK i la ND, amb el primer culpant la segona d’aquesta fallida i fins i tot acusant-la de manipular les dades estadístiques. Això és una dejà vu. Fa sis anys, quan ND va succeir el PASOK al govern, també el va acusar de falsificar les dades i va anar a la UE a reclamar una revisió. Encara més, l’actual ministre de finances del PASOK, (que està acusant a ND de presentar dades fraudulentes) era secretari del mateix ministeri i membre del Consell d’Assessors Econòmics quan es van fer els tractes esmentats amb Goldman Sachs. Ara, d’acord amb la nova cançó -tocvada tant pel PASOK com per la ND, malgrat les seves petites disputes- és un «deure nacional» de tots els ciutadans estrènyer-se el cinturó i acceptar retallades de sou abans inconcebibles, la reducció del sistema de benestar, el deteriorament de les relacions laborals, o l’allargament de l’edat de jubilació.

I aquí ve la tragèdia. D’acord amb els experts tant forasters com grecs, el poble grec ha de patir una «devaluació interna». Ara aquest és un terme molt suau, que demostra que els think-thanks capitalistes són un prodigi de colorida imaginació. Com qualsevol persona mínimament sensible pot suposar, «devaluació interna» és una contradicció en els seus termes: mo pots devaluar una moneda a la teva butxaca esquerra en relació amb la mateixa moneda a la butxaca dreta. Però, com han confessat cínicament en ser preguntats, aquest terme és una màscara per a l’austeritat radial: ja que no pots devaluar la moneda, has de retallar els sous i pensions. Ara l’argument de la tragèdia ja és revelat. El poble grec, particularment la classe treballadora, ha de pagar per la salvació del capitalisme grec.

També hi ha uns apunts finals. La política econòmica grega s’ha posat ara obertament sota el control de Brussel·les; fins i tot les pretensions de sobirania nacional han caigut. En realitat, el país és en uan condició de sobirania limitada. Fins al punt que fa només uns pocs dies el PASOK encara proclamava que s’estava esforçant per salvaguardar el dret del poble a governar-se a si mateix, ara ha admès obertament que Brussel·les governa l’economia i que estem obligats a seguir les seves ordres. Recentment un comentarista ho va dir de forma ben encertada: això és una altra ocupació -com la nazi de la segona guerra mundial- però aquesta vegada econòmica.

Quina és la veritat radera tota aquesta lletja aparença? L’economia capitalista grega és en efecte en crisi no només a causa de l’actual crisi global del capitalisme, sinó també a causa  dels problemes propis grecs. Al començament de la crisi tots els partits burgesos deien que es tarctava només d’un afer financer que no afectaria l’economia grega perquè el seu sector financer no estava exposat als actius io inversions tòxiques . Aquest mite s’ensorrà de seguida que la crisi va demostrar que no era només una mera crisi financeras sinó que té les seves arrels el l’economai real. Més encara, aquestes arrels són en la pròpia economai grega. A més de les tendències de crisi generals que també existeixen en l’economia grega, hi ha també certs problemes estructurals que els agreugen . El mé simportant d’aquests problemes és la participació de Grècia a la integració europea. Quan el capitalisme grec -un sistema capitalista de nivell mitjà amb el seu corresponent nivell d’activitats imperialistes- decidí participar en aquesta integració imperialista, també aspirà a pujar de nivell en la seva posició en la cadena imperialista. Tanmateix, aviat va resultar evident que aquesta participació suposà una pèrdua de competitivitat grega davant les economies europees hegemòniques. L’evidència més clara d’això és l’esmentada transformació de la balança comercial del superàvit al dèficit. L’obertura de l’economia grega portà al desmantellament de la seva estructura productiva que havia existit durant els «gloriosos 20 anys» (1950-1970) del capitalisme grec. Les activitats de serveis passaren a dominar l’economia i les empreses multinacionals assoliren el control dels segments principals de la mateixa. Això no vol dir que l’economai grega hagués esdevingut desindustrialitzada, com diu l’expressió popular. La indústria existeix i certs sectros de la mateixa són prou vius. Tanmateix, això no representa un estructura productiva coherent ni comptetitiva. El capitalisme grec intentà contrarrestar aquest deteriorament amb l’explotació imperialista brutal de les altres economies balcàniques. Després del col·lapse del bloc soviètic, les empreses gregues s’expandiren agressivament cap a les economies balcàniques i n’extragueren beneficis significatius. Així, des dels anys 1990s i fins a l’avinguda de l’actual crisi econòmica, el capitalisme grec obtingué grans beneficis de les seves activitats exteriors. Aquestes eren suplementades pels beneficis de l’explotació augmentada dels treballadors grecs. Grècia és una de les capdavanteres europees en sobretreball, una gran part del qual consisteix en temps de treball impagat. I més encara, una gran economia submergida i une srelacions laborals pràcticament desregulades van facilitar un gran increment en la taxa d’explotació de l’economia grega.

L’arribada de la crisi posà fi a aquesta festa. La fragilitat i les contradiccions internes del capitalisme grec emergiren. Al mateix temps, la crisi global també colpejà durament altres economies dels Balcans (especialment Romania). Això agreujà la compteició entre els capitals estrangers en auestes economies: els jugadors més potents -particularment aquells dels països dominants de la UE, però també dels EUA- n’apartaren a cops de colze el capitals grecs, escanyant així alquesta important artèria econòmica.

Mentrestant,l’estat burgès grec havia contribuït activament a l’augment dels beneficis capitalistes mitjançant subsidis directes i indirectes. És irònic que, sota una infame llei aprovada per un govern anterior del PASOK, l’estat grec subsidià empreses perquè es relocalitzessin a les altres economies balcàniques. Això significà el final de la indústria tèxtil al nord de Grècia a mesura que els capitals grecs agafaren els subsidis, tancaren les seves fàbriques, acomiadaren els seus treballadors, i les relocalitzaren a l’altra banda de la frontera on els sous eren molt més baixos.  Quan les coses començaren a empitjorar, l’estat s’agafà a la corda de salvament i organitzà els cars jocs olímpics de 2004.  Això donà el tant necessitat impuls a l’activitat capitalista i l’augment de beneficis. Per altra bandam totes aquestes mesures dispararen el deute públic. No només els capitals grecs s’havien beneficiat d’aquest malbaratament, Els capitals extrangers, en concret els de la UE, capturaren una gran par del pastís. Ja havien penetrat en l’economai grega extensament; i d’aquesta manera aconseguiren una gran part de les feines d’infraestructures i, és clar, la part del lleó dels garns contarctes dels Jocs de 2004. Així, el clam del les grans potències sobre els grecs de mà foradada balafiant els diners francesos i alemanys és, com a mínim, hipòcrita. Ells ja n’han tret molt més del que havien pagat en paquets d’ajuda comunitària en tots aquells anys.

La qüestió és, però, per què tot aquest drama de l’amenaça global d’una bancarrota grega? Al capdavall, no només Grècia, molts altres països capitalistes avançats han estat vivint amb grans dèficits i deutes públics . Encara avui, hi ha altres països que tenen percentatges més alts de deute en relació al PIB que Grècia (e.g. el 170% al Japó, el 114% a Itàlia). Els EUA tenen un problema similar, també: el deute s’estima que arriba al 90% del PIB, i es creu qe tardarà 10 anys per tornar a nivells «manejables». I a més, Grècia és uan economia petita mentre altres economies amb similars ratios de deute respecte al PIB són més més grans i per tant constitueixen un perill sistèmic molt major.

El que realment està passant és un joc de rivalitats imperialistes i una pressió dels imperialisme més forts per passar una part de la seva càrrega als més dèbils així com a les economies menys desenvolupades. El capitalisme modern ha après les lliçons d’anteriors crisis capitalistes globals. D’aquesta manera, des de l’arribada de la crisi actual, ha usat tota la seva artilleria pesada. Llençant els mantres neoliberals, ha relaxat la política monetària i fins i tot ha aconseguit considerables paquets fiscals. Aquestes polítiques monetàries i fiscals agressives han alleujat una mica els efectes de la crisi, donant aire a signes que apunten a una feble recuperació. Tanmateix, aquesta recuperació no és gens certa, particularment des que les mesures d’estímul han estat retirades o s’han exaurit massa aviat. Això deixa un problema important. Una recuperació forta és necessària de cara a recobrar el cost de finançar els paquets d’estímul (o bé la conseqüència serà la inflació combinada amb una repetida caiguda en l’estancament econòmic). Així, la crisi econòmica s’expressa ara com a crisi fiscal.

Les rivalitats inter-imperialistes en el Context de la UE. ës ben sabut que la UE no representa ua àrea monetària òptima, a causa de les grans divergències entre les economies que la constitueixen, que, alhora, la fan susceptible a «xocs assimètrics». Per aquesta raó l’actual crisi amenaá greument la cohesió de l’eurozona. Les potències europees hegemòniques en realitat ja havien decidit per avançat disciplinar les economies més endarrerides de la zona i alhora treure un important benefici de l’extorsió dels tipus d’interès. Així, el problema del deute ha estat exacerbat a consciència amb l’objectiu de:

1. forçar la reducció del cost del treball (fent així augmentar el benefici de les seves activitats en aquests països)
2. imposar tipus d’interès més alts (donant així un bonus considerable a les seves institucions financeres, que són els principals prestamistes)
3. reduir el volum de diners que hauran de pagar en cas que siguin necessaris paquest de rescat.

Irlanda va ser la primera a cedir a les pressions per forçar una «devaluació interna». Grècia és la segona encara que aquí la situació política i social és més complicada ja que l’esquerra és molt més forta. Altres estan a la cua esperant els mateixos conflictes. El capitalisme grec també juga amb aquest joc i intenta convertir les dificultats en oportunitats. Ha oposat només una feble resistència contra les esmentades pressions (encara que sap bé que la clau del problemaés la seva partiipació a l’eurozona) a causa dels seus equilibris interns i també a causa dels seus temors geopolítics (i.e. el conflicte amb Turquia). Així, acaba de cedir la política econòmica a Brussel·les i ha acceptat pagar una forta prima de risc als creditors estrangers. En conseqüència, està pressionant per profunds canvis estructurals pro-capitalistes augmentant mntre ploriqueja que ho està fent obligat per la UE. Així és com paga la prima o recàrrec als imperialismes europeus més forts mentre intenta passar la seva pròpia càrrega al poble grec.

Ésel cas d’un lladre (les potències europees hegemòniques) robant-ne un altre (la burgesia grega), i la darrera passant lacàrrega a la gent treballadora de Grècia. Aquesta és la part més tràgica de la funció. Al contrari del que diuen les diatribes dels mitjans grecs i internacionals sobre els grecs amb la mà foradada , les polítiques d’austeritat tenen ja una història d’almenys 30 anys a Grècia (des de 1985), i els nivells de vida de la gent treballadora s’han deteriorat ràpidament, particularment des de la introducció de l’euro (la inflació dels béns de consum massiu és remarcablement alta a Grècia). Pot aquesta gent aguantar un nou deteriorament? En les antigues tragèdies gregues, sovint hi ha un deus ex machina. L’únic possible deus ex machina d’aquesta obra és un fort moviment obrer que pugui canviar de cap a cap aquest lleig escenari.

*Stavros Mavroudeas (http://econlab.uom.gr/~smavro/ ) és Professor de Política Econòmica al Departament d’Econòmiques de la universitat de Macedònia.  Ha publict entre altres «Convergence or Divergence: the Case of Greece»; ‘Forms of Existence of Abstract Labour and Value-form»; «Regulation Theory: The Road from Creative Marxism to Post-Modern Disintegration»; «Periodising Capitalism: Problems and Method – The Case of the Regulation Approach»; «Overworked Greeks?  Working Time Trends in Greece»; «A History of Contemporary Political Economy and Post-Modernism»; i «Grossmann, Kalecki and the Theory of Crisis: A Comment on Trigg»; «Henryk Grossmann’s Falling Rate of Profit Theory of Crisis: A Presentation and a Reply to Old and New Critics». Traducció catalana de La Fàbrica.

http://www.fabrica.cat/index.php?option=com_content&task=view&id=568&Itemid=1

To άρθρο στο Monthly Review zine στα Σερβοκροάτικα

Stavros Mavroudeas, analiza stanja u Grčkoj ekonomiji: Ovo je još jedna okupacija – poput one nacističke za vrijeme Drugog svjetskog rata – samo što je ova ekonomska

March 6, 2010 by Daily News Montenegro

Izvor: MRzine

Donosimo prijevod teksta Stavrosa Mavroudeasa o gospodarskom stanju i krizi u kojoj se Grčka nalazi. Tekst (kao i grčka politička stvarnost) je strukturiran kao inverzija one Marxove (reference na Hegela): “…prvi put kao tragedija, drugi put kao farsa”. Naime, Mavroudeas grčku gospodarsku i socijalnu situaciju vidi kao (prije svega) farsu u izvedbi dviju stožernih stranaka lijevog (Panhelenski socijalistički pokret – PASOK) i desnog (Nova demokracija) centra, ali i u dramaturgiji Europske unije. Tragedija je pak iznad svega – tragedija naroda, radničke klase koja počinje osjećati na svojoj koži poteze (dirigentskih) palica iz Bruxellesa, ali i (represivnih) atenskih. Grčka je “napredovala” od antičke tragedije u kojoj zadnju riječ imaju bogovi s Olimpa do suvremene tragedije u kojoj zadnju riječ imaju bogovi iz Berlaymonta.

Ekonomska kriza u Grčkoj podsjeća na antičku tragediju (za grčki narod) pomiješanu s lošom kazališnom farsom (postavljenom u ime europske i grčke buržoazije). Prvo dolazi farsa. Donedavno su dvije stranke političkog establišmenta (lijevo-centristički PASOK i desno-centristički ND) propovijedale da su upravo njihove ekonomske politike vodile Grčku od uspjeha do uspjeha. Njihovi su se lajtmotivi pomalo razlikovali i naravno da su se ponašale kao stalni sparing-partneri, no obje su strane ustvari slale jednu te istu poruku. Europska Unija podržavala je njihovo hvalisanje. Dobro se znalo i u Ateni i u Bruxellesu da su grčki podaci – kao i talijanski i podaci još nekih članica EU – bili falsificirani prilikom ulaska u eurozonu. Nedavno raskrinkavanje (započeto u New York Timesu) o pomoći Goldman Sachsa PASOK-ovoj vladi da sakrije dio javnog duga preko deviznog swapa ravno je javnom priznanju. (Usto je otkriveno da je se iz Goldman Sachsa na sličan način nudila pomoć i nekim drugim europskim vladama.) Naravno da se u EU (i u njezinim dominantnim silama Njemačkoj i Francuskoj) dobro znalo što se događa i svejedno je donesena politička odluka da se takve slabije ekonomije pripoje eurozoni. Takav izbor nije načinjen iz dobrih namjera, već iz čiste pohlepe. Njihove ekonomije i njihove tvrtke itekako su profitirale tim pripajanjem. Njihovi paketi pomoći, kojima se toliko diče, samo su mali postotak profita zarađena na račun malih ekonomija. Primjerice, Grčka je imala trgovinski suficit prema drugim europskim zemljama prije ulaska u Europsku ekonomsku zajednicu (EEZ). Od priključenja EU, odnosno od uvođenja eura, ima trgovinski deficit.

To je bio prvi čin farse: Grčka, članica EU, plovi prema prosperitetu. Drugi je čin mnogo gorči. Od posljednjih izbora, politička i medijska propaganda sustava promijenila je priču. Odjednom se otkrilo da se ekonomija ruši i da su i javni deficit i vanjski dug mnogo veći nego što se mislilo. Naravno da je opet bilo nešto prepucavanja između PASOK-a i ND-a, pa su prvi krivili druge za ovaj neuspjeh, čak ih optužujući da su falsificirali statističke podatke. To je déjà vu. Prije šest godina, kad je ND preuzeo vlast od PASOK-a, oni su njih optuživali za krivotvorenje podataka i tražili reviziju od EU. Štoviše, sadašnji ministar financija iz PASOK-a (koji optužuje ND za predaju lažiranih podataka) bio je tajnik u istome ministarstvu i član Vijeća ekonomskih savjetnika kad su se sklapali spomenuti ugovori s Goldman Sachsom. Sada je, prema novoj predstavi – koju izvode i PASOK i ND unatoč svojim sitničavim prepucavanjima – nacionalna dužnost svakoga državljana da stegne pojas i prihvati dosad nezamislivo rezanje plaća, smanjenja u zdravstvenom sustavu, pogoršanje uvjetâ rada i povišenje dobi za odlazak u mirovinu.

A onda tragedija. Prema stranim i grčkim stručnjacima, Grci moraju proći kroz “unutarnju devalvaciju”. Ovo je vrlo simpatičan termin, jer dokazuje da kapitalističke korporacije mogu biti vrlo maštovite. Kao što bilo tko zdravorazumski može pretpostaviti, “unutarnja devalvacija” ustvari je kontradiktoran termin: ne može se devalvirati novčić u lijevom džepu u odnosu na isti novčić u desnom. No, kako se cinično ipak priznaje, taj je termin maska za radikalne mjere štednje: kad već ne možete devalvirati svoju valutu, morate si smanjiti plaće i penzije. I tako se razotkriva zaplet u tragediji. Grčki narod, a pogotovo radnička klasa, mora platiti za spasenje grčkoga kapitalizma.

Ovdje postoji još nekoliko finih detalja. Grčka ekonomska politika sada je otvoreno pod kontrolom Bruxellesa; odbačeni su čak i izgovori o nacionalnoj suverenosti. Realno gledano, zemlja je ograničeno suverena. I kao što je do prije nekoliko dana PASOK još uvijek tvrdio da se trudi obraniti pravo naroda da se brine o sebi, tako se sada otvoreno priznaje da Bruxelles ima nadležnost nad ekonomijom i da su Grci dužni izvršavati naredbe EU. Nedavno je jedan komentator poprilično precizno opisao situaciju: ovo je još jedna okupacija – poput one nacističke za vrijeme Drugog svjetskog rata – samo što je ova ekonomska.

Kakva se istina krije iza ovakve fasade? Grčka kapitalistička ekonomija zaista je u krizi ne samo zbog trenutne globalne ekonomske krize, već i zbog nekih grčkih problema. Na početku krize sve buržoaske stranke tvrdile su da je posrijedi samo financijski problem koji neće zahvatiti grčku ekonomiju jer njezin financijski sektor nije bio izložen toksičnim ulaganjima. Taj se mit brzo rasplinuo jer se pokazalo da kriza nije samo financijska, već vuče korijene iz stvarne ekonomije. Štoviše, ti korijeni postoje upravo u grčkoj ekonomiji. Osim općenitih kriznih tendencija kakvih ima i u grčkoj ekonomiji, postoje strukturni problemi koji su ih pojačali. Najozbiljniji od ovih problema jest sudjelovanje Grčke u europskim integracijama. Kad je odlučeno da grčki kapitalizam – srednje razvijen kapitalistički sustav s odgovarajućim imperijalističkim aktivnostima – sudjeluje u ovoj imperijalističkoj integraciji, istodobno se težilo tome da se poboljša njegov položaj u imperijalističkom lancu. Međutim, ubrzo je postalo očito da to sudjelovanje kao rezultat donosi gubitak kompetitivnosti Grčke u odnosu na hegemonijske europske ekonomije. Najjasniji je dokaz spomenuta transformacija trgovinske bilance iz suficita u deficit. Otvaranje grčke ekonomije dovelo je do raspada njezine proizvodne strukture koja je postojala „20 slavnih godina” (1950–70) grčkoga kapitalizma. Uslužne djelatnosti postale su dominantne, a multinacionalno poduzetništvo dobilo je kontrolu nad većinom njih. To ne znači da je grčka ekonomija postala deindustrijalizirana, kako se često misli. Industrija postoji i poneki su sektori poprilično produktivni. Ipak, to nije ni čvrsta ni konkurentna proizvodna struktura. Grčki kapitalizam pokušao je zaustaviti takvo nazadovanje svojim brutalnim imperijalističkim iskorištavanjem drugih balkanskih ekonomija. Nakon kolapsa sovjetskog bloka, grčke su se tvrtke agresivno širile po Balkanu i ostvarivale značajan profit. Tako je od devedesetih do današnje gospodarske krize grčki kapitalizam ostvarivao značajan profit svojim vanjskim aktivnostima. One su pak nadopunjene povećanim izrabljivanjem radnika u Grčkoj. Grčka je među vodećim zemaljama u Europi prema preopterećenosti radnika, najvećim dijelom zbog neplaćenog rada. Štoviše, velika „crna ekonomija” i praktički neregulirani radni odnosi bili su temelj značajnom porastu stupnja eksploatacije u grčkoj ekonomiji.

Pojava krize okončala je tu zabavu. Krhkost i unutarnje kontradikcije grčkog kapitalizma izašle su na vidjelo. Istovremeno je globalna kriza snažno pogodila i balkanske ekonomije (pogotovo rumunjsku), što je pooštrilo natjecanje stranoga kapitala unutar dotičnih ekonomija; veći igrači – pogotovo oni dominantni u EU i SAD-u – izbacili su grčki kapital iz igre i tako presjekli tu važnu ekonomsku arteriju.

U međuvremenu, grčka buržoaska država aktivno pridonosi kapitalističkim profitima kroz izravne i neizravne subvencije. Ironično je da je, pod slavnim zakonom izglasanim od PASOK-ove prijašnje vlade, Grčka subvencionirala tvrtke da se mogu preseliti u druge balkanske ekonomije. To je označilo kraj tekstilne industrije u sjevernoj Grčkoj jer su grčki kapitalisti uzeli zajmove, zatvorili tvornice i preselili se u inozemstvo gdje je radna snaga jeftinija. Kad su se stvari počele pogoršavati, državni vrh bacio je pojas za spasavanje. Organizirali su skupe Olimpijske igre 2004. što je bilo prijeko potrebno za oživljavanje kapitalističkih aktivnosti i mogućnosti profitiranja. S druge strane, sve ove mjere povećavale su javni dug. Nisu samo grčki kapitalisti profitirali ovim porastom potrošnje. Strani kapital, a najviše onaj iz EU, omrsio se velikim dijelom kolača. Već su bili prodrli duboko u grčku ekonomiju i tako igrali veliku ulogu u sastavljanju infrastrukture i, naravno, golemog dijela ugovora vezanih za Olimpijadu. Prema tome, vika europskih velesila da su razmetni Grci spiskali njemačke i francuske novce u najmanju je ruku licemjerna. Njima se već vratilo mnogo više od onoga što su svih ovih godina uložili u pakete javne pomoći.

Ipak, pitanje je čemu sva ova drama oko globalne prijetnje grčkoga bankrota. Na kraju krajeva, Grčka nije jedina država koja funkcionira uz javni deficit i dugove. Takve su i mnoge druge, pa i razvijenije kapitalističke zemlje. Čak i danas ima zemalja s većim postotkom duga u odnosu na BDP (npr. 170% Japan, 114% Italija). I SAD ima sličan problem: procjenjuje se da će im dug doseći 90% BDP-a i da će im trebati desetak godina da ga vrate na razinu s kojom će se moći nositi. Osim toga, Grčka je ekonomija mala, dok su mnoge druge zemlje sa sličnim postotkom duga u odnosu na BDP mnogo veće, a samim time predstavljaju veću prijetnju globalnom sustavu.

Ono što se ovdje stvarno događa je međučin u imperijalističkim rivalstvima i prikrivenim igricama kojima snažniji imperijalisti prebacuju dio svog tereta na slabije, kao i na nerazvijenije ekonomije. Moderni kapitalizam naučio je lekciju prijašnjih globalnih kapitalističkih kriza. Prema tome, od početka trenutne krize priprema se teška artiljerija. Odustajući od neoliberalnih mantri, došlo je do opuštene monetarne politike, a čak su i fiskalni paketi vrijedni razmatranja. Čini se da su aktivističke monetarne i fiskalne politike naznačile mogući oporavak i izlazak iz krize. Međutim, taj je oporavak daleko od sigurnog, pogotovo zato što se mjere poticaja povlače ili se prebrzo potroše. Ovo je veoma ozbiljan problem. Potreban je brz oporavak ako se žele nadoknaditi troškovi financiranja paketa poticaja (inače će rezultat biti ili inflacija u spoju s ponovnim potonućem ekonomije ili stagnacija). Prema tome, ekonomska se kriza trenutno odražava kao fiskalna kriza.

Imperijalistička rivalstva ulaze u kontekst EU. Dobro se zna da EU ne predstavlja optimalno područje za zajedničku valutu, zbog velikih razlika između gospodarstava njenih država članica, što ih čini podložnima “asimetričnim šokovima”. Zbog ovoga trenutna kriza ozbiljno prijeti cjelovitosti eurozone. Hegemonijske europske sile unaprijed su odlučile disciplinirati nazadnije ekonomije euro-zone i usput profitirati povećanjem iznuđenih kamatnih rata. Prema tome, dug se svjesno povećava da bi se:

a) na silu smanjila cijena rada (čime i njihove vlastite aktivnosti postaju profitabilnije),
b) nametnule veće kamatne rate (čime njihove financijske institucije i vođe tih institucija dobijaju zavidne bonuse),
c) smanjila suma novca koju moraju platiti ako bude potrebno isplatiti pakete za spašavanje.

Irska je bila prva koja je posrnula pod pritiskom nametanja “unutarnje devalvacije”. Grčka je druga, iako je ovdje politička i socijalna situacija mnogo zamršenija jer je ljevica mnogo jača. Druge zemlje čeka ista nevolja.

Grčki kapitalizam igra igru i pokušava pretvoriti svoje mane u prednosti. Pružio je samo slabašan otpor spomenutom pritisku (iako je itekako svjestan da je srž problema bivanje u eurozoni) zbog svojih unutarnjih neuravnoteženosti, ali i zbog geopolitičkih strahova (tj. konflikta s Turskom). Tako je gotovo u potpunosti prepustio svoju ekonomsku politiku Bruxellesu i prihvatio platiti masnu premiju protiv rizika stranim pozajmiteljima. U skladu s time, gura dubinske prokapitalističke strukturne promjene tako što širi bauk nemogućnosti vraćanja duga tužeći se da ga na to prisiljava EU. Tako plaća premiju snažnijim europskim imperijalistima istovremeno pokušavajući prebaciti teret na leđa grčkog naroda.

Riječ je o jednom lopovu (hegemonijskim europskim silama) koji krade od drugoga (grčke buržoazije), dok drugi prebacuje teret na grčke radnike. To je najtragičniji dio drame. Nasuprot ironičnom i sarkastičnom kritiziranju grčkih i međunarodnih medija o rastrošnim Grcima, politike štednje imaju gotovo trideset godina iskustva u Grčkoj (od 1985.), a životni standardi radnika su rapidno opali, posebice nakon uvođenja eura (inflacija za robu široke potrošnje je notorno visoka u Grčkoj). Može li ovaj narod izdržati dodatno pogoršanje situacije? U antičkoj tragediji obično postoji deus ex machina. Jedini mogući deus ex machina ovdje jest snažni radnički pokret koji će pokazati što se krije iza te ružne fasade.

To άρθρο στο Monthly Review zine στα Γαλλικά

Monthly Review

Grèce

La dette extérieure de la Grèce et les rivalités impérialistes : «Un voleur chasse l’autre»

Stavros MAVROUDEAS
20/02/2010 – BIP n° 135

http://dossiers-du-bip.fr/Monthly%20review/MR-dette-Gr%E8ce-BIP-n%B0135.html


L’actuelle crise économique en Grèce rappelle à son peuple une tragédie antique entremêlée d’une mauvaise farce théâtrale (mise en scène pour le compte des bourgeoisies européenne et grecque).

La farce passe la première. Jusqu’à très récemment les deux partis de l’ordre établi (le PASOK, centre-gauche, et la Nouvelle démocratie, centre droit) affirmant dans leur prêches que leurs politiques économiques avaient rendu la Grèce de plus en plus forte. Leurs leitmotivs divergeaient un peu et il y avait, bien entendu, les tiraillements coutumiers, mais le message était en fait le même. L’Union européenne de son côté tolérait toutes ces vantardises. Il était bien connu, non seulement à Athènes mais aussi à Bruxelles que les données grecques – de même que celles de l’Italie et de plusieurs autres pays membres de l’UE – étaient trafiquées lors de leur introduction dans l’eurozone. Le récent exposé (qui a commencé dans le New York Times) concernant l’aide de Goldman Sachs au gouvernement PASOK de l’époque, pour déguiser une partie de sa dette publique au moyen de swaps de devises, vaut une admission publique. (Comme il apparaît maintenant, Goldman Sachs avait aussi «aidé» plusieurs autres gouvernements européens). Évidemment, l’UE (et ses puissances dominantes l’Allemagne et la France) savaient parfaitement bien ce qui se tramait. Mais ils avaient pris la décision politique d’intégrer les plus faibles économies européennes dans l’eurozone. Cette décision n’était pas motivée par la bienveillance, mais par simple rapacité. Leurs économies et leurs entreprises ont beaucoup profité des cette intégration. Leurs «paquets d’aide», dont ils se vantent tellement, ne sont que peu de chose par rapport aux profits qu’ils ont raclé sur le dos des économies les plus faibles. Par exemple, la Grèce avant d’entrer dans la Communauté économique européenne (CEE), avait une balance des paiements excédentaire vis-à-vis des économies européennes. Depuis son incorporation et particulièrement après l’introduction de l’euro, sa balance commerciale est déficitaire.

C’était là le premier acte de la farce: La Grèce, un membre de l’UE, navigue vers la prospérité. Le second acte était beaucoup plus amer. Depuis les dernières élections, tous les media politiques et de propagande du système ont changé leur musique. Soudain nous découvrions que l’économie s’écroulait et que le déficit public et la dette extérieure étaient plus importants que ce que l’on pensait auparavant. Bien entendu il y a encore eu quelques tiraillements entre le PASOK et la ND, où le premier blâmait l’autre d’avoir échoué et l’accusait même d’avoir trafiqué les données statistiques. C’était du déjà vu. Six ans plus tôt, quand la ND avait succédé au PASOK l’actuel ministre des Finances (celui qui accuse la ND de présenter des données frauduleuses) était le secrétaire d’état de ce même ministère; il était aussi membre du Conseil économique, et c’est alors que les combines avec Goldman Sachs, mentionnées plus haut, ont été manigancées. Maintenant, selon la nouvelle musique – jouée aussi bien le PASOK que la ND, malgré leurs mesquines querelles – il s’agirait du «devoir national» de chaque citoyen de se serrer la ceinture et – ce qui auparavant aurait été impensable – d’accepter des coupes de salaire, des diminutions de prestations de la sécurité sociale, la détérioration des rapports de travail et le recul de l’âge de retraite.

Voilà maintenant qu’arrive la tragédie. Selon des experts aussi bien grecs qu’étrangers, le peuple grec doit se soumettre à une «dévaluation interne». C’est un terme très joli, montrant que les groupes de réflexion capitalistes sont, à l’occasion, capables de fournir une touche poétique. Comme toute personne sensible peut le deviner, une «dévaluation interne» est une expression contradictoire; vous ne pouvez pas dévaluer une pièce de monnaie dans votre poche droite par rapport à la même pièce dans votre poche gauche. Mais comme il a été cyniquement admis quand on leur a posé la question, ce terme n’était qu’un masque pour une politique d’austérité: si vous ne pouvez pas dévaluer votre monnaie, vous devez réduire vos salaires et vos retraites. Maintenant le scénario de la tragédie est révélé. Le peuple grec, particulièrement la classe ouvrière, doit payer pour le salut du capitalisme grec.

Il y a quelques touches finales. La politique économique grecque est ouvertement sous le contrôle de Bruxelles; même les semblants à la souveraineté nationale ont été mis de côté. En fait le pays est dans une situation de souveraineté limité. Alors qu’il y a quelques jours le PASOK proclamait encore qu’il se battait pour préserver le droit du peuple à se gouverner, maintenant il est admis ouvertement que Bruxelles gouverne l’économie et que nous sommes obligés de suivre des ordres. Récemment un commentateur à décrit la situation très précisément: c’est une nouvelle occupation – comme celle des Nazis lors la Seconde Guerre – mais cette fois-ci elle est économique.

Quelle-est la vérité derrière cette hideuse façade? L’économie capitaliste grecque est bien en crise, non seulement à cause de l’actuelle crise globale du capitalisme, mais aussi à cause des problèmes particuliers grecs. Au début de la crise tous les partis bourgeois avaient dit que ce n’était qu’une affaire financière qui ne toucherait pas l’économie grecque parce que le secteur financier n’était pas exposé aux investissements toxiques. Ce mythe s’est effondré rapidement alors que la crise s’est avérée ne pas être une simple affaire financière mais que ses racines se trouvaient implantées dans son économie réelle. De surcroît ces racines ce situent dans l’économie grecque elle-même. À part les tendances de la crise générale qui se manifestent également dans l’économie grecque, il y a aussi certains problèmes structurels qui les aggravent. Le plus sérieux de ces problèmes est la participation de la Grèce à l’intégration européenne. Quand le capitalisme grec – un capitalisme de mi-niveau avec des activités impérialistes correspondantes – a choisi de participer à l’intégration impérialiste, il a aussi ambitionné d’élever son rang sur l’échelle impérialiste. Toutefois, il est rapidement devenu évident que cette participation avait pour conséquence l’affaiblissement de la compétitivité grecque par rapport aux économies hégémoniques européennes. La preuve la plus claire de cela était la transformation de la balance de paiements, comme mentionné plus haut, de surplus en déficits. L’ouverture de l’économie grecque a conduit au démantèlement de sa structure de production, datant des «vingt années glorieuses» (1950-70) du capitalisme grec. Les activités de service sont venues dominer l’économie et des entreprises multinationales en prirent le contrôle de larges parties. Cela ne veut pas dire que l’économie grecque s’est désindustrialisée, comme on le croit populairement. L’industrie existe et certains secteurs sont assez vibrants. Toutefois, cela ne représente pas de structure de production cohérente et compétitive. Le capitalisme grec a essayé à contrer cette détérioration avec son exploitation impérialiste brutale d’autres économies balkaniques. Après l’effondrement du bloc soviétique, des sociétés grecques se sont étendues agressivement dans les économies balkaniques et récolté des profits significatifs. Ainsi depuis les années 1990 jusqu’à l’arrivée de la crise économique actuelle, le capitalisme grec obtenait des profits significatifs de ses activités externes. À ceux-ci étaient ajoutés les profits de l’exploitation accrue des travailleurs à l’intérieur de la Grèce. La Grèce est un des pays en Europe ayant la plus longue durée de travail et une grande partie de ce travail n’est pas payé. De surcroît une importante «économie parallèle» avec des relations de travail quasiment non-régulées facilite l’accroissement du taux d’exploitation.

L’arrivée de la crise mit fin à cette fête. La fragilité et les contradictions internes du capitalisme grec ont fait surface. Au même moment, la crise globale a aussi frappé durement d’autres pays balkaniques – particulièrement la Roumanie. Cela a aggravé la concurrence entre les capitaux étrangers dans ces économies; des joueurs plus musclés – particulièrement des pays dominants de l’UE et aussi les États-Unis – ont joué des coudes et dégagé de ces pays les capitaux grecs, jugulant ainsi cette artère économique importance.

Entretemps, l’état bourgeois grec a activement contribué à la profitabilité capitaliste par des subsides directs et indirects. Il est ironique que, sous une loi scélérate promulguée par le gouvernement PASOK précédent, l’état grec subventionna des entreprises pour relocaliser dans d’autres économies balkaniques. Cela a signifié la fin de l’industrie textile en Grèce du nord au fur et a mesure que les capitaux grecs acceptaient les subventions, fermaient leurs usines, licenciaient les travailleurs et relocalisaient de l’autre côté de la frontière où les salaires étaient de loin inférieurs. Quand les choses ont commencé à s’aggraver, l’état a lancé une aide encore plus grande. Il a organisé en 2004 les onéreux Jeux Olympiques. Cela a donné une impulsion bienvenue à l’activité et la profitabilité capitaliste. D’un autre côté, ces mesures ont fait monter en flèche la dette publique. Ce ne sont pas les capitaux grecs qui ont profité de cette extravagance. Des capitaux étrangers, particulièrement ceux de l’UE, ont raflé la plus grande partie du gâteau. Ils avaient déjà pénétré extensivement l’économie grecque; et par conséquent ils ont bénéficié d’une grande partie des travaux d’infrastructure, la part du lion des grandes affaires des Olympiques de 2004. Par conséquent, la clameur des puissances européennes concernant la prodigalité des Grecs qui gaspillaient l’argent français et allemand est, pour le moins, hypocrite. Ils ont déjà reçu beaucoup plus que ce qu’ils ont investis avec les paquets d’aide communautaire de toutes ces années.

La question toutefois est, pourquoi tout ce drame concernant la menace globale d’une faillite grecque? Après tout ce n’est pas seulement la Grèce mais d’autres pays capitalistes plus avancés vivent avec d’importants déficits et dettes publiques. Même aujourd’hui d’autres pays ont des dettes en pourcentage de leur PIB qui sont supérieures à celles de la Grèce (par ex. 170% au Japon, 114% en Italie). Les États-Unis ont un problème similaire également, leur dette est estimée atteindre 90% de leur PIB, et il lui faudra 10 ans pour revenir à des niveaux «gérables». De plus, l’économie grecque est petite, alors que beaucoup d’autres économies avec des rapports similaires de dette/PIB sont de loin plus importants et constituent ainsi un bien plus grand danger systémique.

Ce conflit est vraiment dû à des rivalités inter-impérialistes et aux manœuvres des pays impérialistes les plus importants pour passer une partie de leurs charges sur des économies plus faibles et moins développées. Le capitalisme moderne a appris les leçons des crises capitalistes précédentes. Par conséquent, depuis le commencement de la crise actuelle, il a employé toute sa grosse artillerie. Laissant tomber des mantras néolibéraux, il a assoupli la politique monétaire et même lâché des paquets fiscaux considérables. Ces politiques monétaires et fiscales activistes, semblent avoir atténué quelques uns des effets de la crise donnant lieu à des signes suggérant une faible reprise. Cependant, cette reprise est loin d’être certaine, particulièrement depuis que les mesures de relance ont été annulées ou épuisés trop tôt. Cela pose un problème sérieux. Une reprise forte est nécessaire pour pouvoir récupérer le coût du financement des «paquets de relance» (autrement il résultera une inflation combinée avec un double plongeon ou une stagnation). Ainsi donc la crise économique s’exprime maintenant comme une crise fiscale.

Arrivent maintenant les rivalités dans le contexte de l’UE. Il est bien connu que l’UE n’est pas une zone monétaire optimale. Les grandes disparités entre les économies qui la constituent, la rend susceptible à des «chocs asymétriques». C’est pour cette raison que la crise actuelle menace sérieusement la cohésion de l’eurozone. Les puissances hégémoniques européennes avaient en fait décidé à l’avance de discipliner les économies les plus arriérées de la zone et en même temps de faire des profits importants par le biais du chantage aux taux d’intérêt. Ainsi donc le problème de la dette est consciemment exacerbé de manière à:

  • forcer la réduction des coûts de main d’œuvre (rendant ainsi leurs propres activités plus profitables);
  • imposer des taux d’intérêt plus hauts (donnant ainsi aux institutions financières, qui sont les principaux prêteurs un bonus considérable);
  • réduire la quantité d’argent nécessaire dans le cas où un «paquet de sauvetage» deviendrait incontournable.

L’Irlande était le premier à succomber aux pressions pour l’obliger à effectuer une «dévaluation interne». La Grèce est la seconde, mais ici la situation politique et sociale est beaucoup plus délicate car la Gauche y est beaucoup plus forte. D’autres seront confrontés au même problème.

Le capitalisme grec est dans le jeu et tente de transformer ses difficultés en opportunités. Il n’a manifesté qu’une faible résistance aux pressions mentionnées ci-dessus (bien qu’il sache que le cœur du problème se situe dans sa participation à l’eurozone) à cause des déséquilibres internes et des craintes géopolitiques (par exemple, le conflit avec la Turquie). Ainsi a-t-il lâché la politique économique à Bruxelles et consenti à payer une forte prime sous forme de taux de risque aux prêteurs étrangers. En conséquence, il pousse pour des profonds changements structurels pro-capitalistes en soulevant le spectre de la défaillance, tout en pleurnichant d’y être obligé par l’UE. Voilà comment il paie la prime aux impérialismes européens plus forts, tout en tentant de passer la charge sur le peuple grec.

Dans ce cas, un voleur (les puissances hégémoniques européennes) vole un autre (la bourgeoise grecque) qui à son tour la fait payer aux peuple travailleur de Grèce. C’est la partie la plus tragique de la pièce. Contrairement aux diatribes des media grecs et internationaux affirmant que les Grecs sont dépensiers, en Grèce les politiques d’austérité ont derrière-elles une histoire de 30 ans (depuis 1985), et le niveau de vie des travailleurs s’est détérioré rapidement, particulièrement depuis l’introduction de l’euro […] Ce peuple peut-il endurer une nouvelle détérioration? Dans les tragédies antiques grecques, il y a généralement un deus ex machina. Le seul deus ex machina dans cette pièce est un mouvement ouvrier fort, capable de renverser cette hideuse façade.


Sur l’auteur

Stavros Mavroudeas a étudié au Département économique de l’Université d’Athènes (B.A. Économie 1985), SOAS-University of London (M.Sc. Economlics 1986), Birkbeck College – University of London (PhD Economics 1990). Il est actuellement professeur associé en Politique économique au Département économique de l’Université de Macédoine. Ses publications complement «Convergence or Divergence: the Case of Greece», «Forms of Existence of Abstract Labour and Value-form», «Regulation Theory: The Road from Creative Marxism to Post-Modern Disintegration»; «Periodising Capitalism: Problems and Method – The Case of the Regulation Approach»; «Overworked Greeks? Working Time Trends in Greece»; «A History of Contemporary Political Economy and Post-Modernism»; et «Grossmann, Kalecki and the Theory of Crisis: A Comment on Trigg»; «Henryk Grossmann’s Falling Rate of Profit Theory of Crisis: A Presentation and a Reply to Old and New Critics.»


[Monthly Review, 20.2.2010]

La crisi de la Unió Europea i el fracàs dels seus ‘plans de salvació’

http://www.fabrica.cat/index.php?option=com_content&task=view&id=655&Itemid=1

dilluns, 30 gener del 2012

 euroa alemanya Stavros Mavroudeas  Image

L’autor exposa el paper jugat per la UE arran de l’actual crisi, amb els successius i fracassats plans de salvació i el procés de “xinització interna’ que ha emprès, empenyent l’europerifèria (sobretot els PIGS) en el parany del deute. Això ja ha provocat que tres d’ells (Grècia, Irlanda i Portugal) estiguin sotmesos a la camisa de força dels memoràndums de la UE-BCE-FMI i els seus programes d’austeritat, conduïts a una espiral de recessió acompanyada d’una dràstica reducció dels salaris i un ràpid deteriorament de les relacions de treball fins al punt que tendeixen cap als de l’economia xinesa. En altres paraules, l’euro-nucli està tractant de crear la seva pròpia “Xina” interna. Però també explica com Xina, Rússia i els països emergents, per una banda, i els EUA i el Regne Unit per l’altra, actuen per a desbaratar els plans de les burgesies del nucli europeu.

I. La crisi de la integració imperialista europea

L’any 2011 (i pel que sembla avui bastant probable el 2012 també) va estar marcat per la crisi d’un dels principals pilars del capitalisme internacional: la Unió Europea (UE). El que se sol descriure com una crisi de la zona euro (en rigor la Unió Monetària Europea – UEM) és en realitat una crisi del sistema de tot l’edifici de la UE, les qual la UEM és la seva estructura d’avant-guarda.

La integració europea va ser un dels projectes més ambiciosos del segle XX, a mesura que  les burgesies d’Europa van tractar de formar un bloc imperialista unificat en la mateixa zona del món on el capitalisme va néixer principalment en la forma d’Estat-nació i on els conflictes entre els capitalismes nacionals va prendre la seva forma més brutal. De fet, rere la façana d’una identitat europea comuna, etc, es tracta d’una estructura piramidal imperialista. A la part superior hi ha un grapat d’economies capitalistes hegemòniques fortes i avançades (que tenen estructures similars i estan estretament vinculades, però sense perdre la seva identitat nacional separada). En el nivell intermedi hi ha diverses economies capitalistes menys robustes i menys avançades. Finalment, la base de la piràmide es compon dels països de l’anomenada “euro-perifèria”, és a dir, les economies més febles. Aquest bloc piramidal domina altres economies i àrees menys desenvolupades i competeix amb els altres grans pols internacionals (sobretot els EUA i la Conca del Pacífic). No obstant això, hi ha també les relacions imperialistes dins del bloc europeu i entre els seus diferents nivells. L’explotació imperialista es porta a terme a través de la transferència de riquesa dels febles a les economies més fortes.

Aquest projecte d’integració europea imperialista va passar per diverses fases i es va enfrontar a diversos moments crítics (les fallides de la política agrícola comuna i el Sistema Monetari Europeu, etc.) Cada vegada superades a través d’una cursa precipitada que va aprofundir els vincles i el procés d’integració, mentre que al mateix temps ignorarva els seus problemes i contradiccions. Sembla que l’actual crisi econòmica – que va esclatar el 2007 – posa fi a aquest joc. Es posen de manifest les seves contradiccions inherents d’una manera que cap mes fugida endavant ja no pot resoldre.

II. Entendre la crisi de la UE

Hi ha dues explicacions principals bàsiques de l’actual crisi de la UE. D’acord amb la primera -sorgida principalment de l’elit dominant hegemònica de la UE- la integració europea no té defectes estructurals i els seus problemes són bàsicament fonamentat en la política. És a dir, els països del nivell més baix (els PIGS – Portugal, Irlanda, Grècia i Espanya), van seguir polítiques econòmiques imprudents “molt més del que es podia permetre el luxe de dur a terme” (en particular a través d’augments salarials excessius), en contrast amb els “protestants” i temperats nivells dels socis de dalt. Aquesta “festa” va ser recolzada pel dèficit fiscal, que va ser finançat per l’endeutament extern (facilitat pels costos d’endeutament baix que l’euro els oferia). En superar tots els límits aquests països imprudents van anar cap un endeutament extravagant que en general va prendre la forma dels dèficits bessons (dèficit fiscal i endeutament extern). Però els problemes dels PIGS amenacen amb “contaminar” les àrees de dalt i posar en perill tot l’edifici de la UE. Per la qual cosa els socis ‘prudents’ han de venir al seu rescat a través d’esquemes de crèdit, però al mateix temps els imposen una estricta austeritat i programes de privatització, i convertir-los efectivament en protectorats econòmics per al seu propi benefici.

La  segons interpretació dominant -sorgida fonamentalment dels EUA i Anglaterra, el seu aliat més proper d’Europa- reconeix alguns problemes estructurals en l’estructura de la integració europea, és a dir, el fet que no és una àrea monetària òptima. En termes marxistes, això significa que la zona euro es compon d’economies molt diferents (és a dir, és clivellada per grans desproporcions) que han estat afectades per la camisa de força d’una moneda única (l’euro). Aquesta pertany a algunes d’aquestes economies, però no a altres. Aquesta estructura desigual i disfuncional és propensa a tenir problemes sobretot en els temps de crisi econòmica, que ha afectat diferencialment als seus països membres. En poques paraules, les crisis econòmiques agreugen les desproporcions inherents i els desiguals nivells de desenvolupament de la zona euro, ja que afecten de forma diversa seus components. La solució és o bé la zona de l’euro es converteix en una unió econòmica (és a dir, amb la integració fiscal i per tant, amb transferències de riquesa des dels més rics als més pobres per tal d’equilibrar les seves desproporcions) o segueix un camí de desintegració controlada que permeti que s’ensorri. Aquesta darrera, perquè els EUA volen eliminar l’amenaça de la UE contra l’hegemonia mundial, però alhora no volen un col·lapse descontrolat de la Unió Europea que crearia un buit estratègic a Europa i probablement portaria a un reordenament de les aliances internacionals (per exemple, una associació entre la burgesia alemanya i russa).

Ambdues interpretacions són característiques del voluntarisme polític i la miopia de la teoria apologètica burgesa. Per sobre de tot, ambdues interpretacions ignoren el paper de l’actual crisi econòmica. La teoria burgesa no només va fracassar per complet al predir l’actual crisi econòmica, sinó que, una vegada que aquesta va entrar en erupció, es va afanyar a qualificar-la com una mera crisi financera. Per tant, ignorà – de manera similar a que fan els seus parents radicals de l’explicació de la financiarització- les arrels profundes de la crisi en l’estructura productiva del capitalisme. En poques paraules, la teoria burgesa considera la crisi com a resultat possible de males accions (sobretot la cobdícia financera) i no com un resultat estructural del funcionament normal del sistema capitalista. D’altra banda, es van afanyar a anunciar la seva fi el 2011 després de l’acció coordinada dels Estats capitalistes. Per descomptat, avui en dia temen que aquest anunci podria demostrar ser una mera il·lusió, simple ‘wishful thinking’, ja que avui dia és àmpliament esperada una “doble caiguda”.

Una interpretació marxista de l’actual crisi de la UE ha de començar a partir de la crisi econòmica que va esclatar el 2007-8 (la primera gran crisi capitalista del segle XXI). La crisi econòmica actual és la conseqüència de la crisi estructural de 1973 -que requereix una reestructuració radical de l’”arquitectura interna” del sistema capitalista- i el fracàs de les successives onades de reestructuració capitalista que van seguir per a crear una nova i foncional arquitectura. Aquestes ones de la reestructuració capitalista aconseguiren només en part a reduir la caiguda de la taxa de beneficis i alleujar la sobreacumulació de capital. Especialment l’última onada, el neoliberalisme, van conduir a un increment en la internacionalització del capital (l’anomenada “globalització”). Quan això va començar a  flaquejar es va recórrer a l’àmplia utilització de capital fictici en relació amb els diners de crèdit (l’anomenada «financiarització»). Aquest deus-ex-machina va aconseguir postergar l’esclat de la crisi, però, al mateix temps, amplifica encara més el problema de la sobreacumulació de capital. Tan bon punt la rendibilitat del capital productiu -sota els auspicis del qual es genera la plusvàlua (i per tant el benefici total)- va començar a esquerdar-se, la crisi va tornar a sorgir en tot el seu esplendor. La “financiarització” va donar només un alè temporal a la crisi de rendibilitat, però a un cost molt alt. És a dir, va augmentar significativament la porció de la plusvàlua extreta pel capital productiu, però acumulant el capital diner. Això va agreujar encara més la caiguda de la rendibilitat del capital productiu i va incendiar tot l’edifici.

Per superar la crisi els estats capitalistes van abandonar precipitadament els seus credos neoliberals i van recórrer massivament a la intervenció estatal per tal de recolzar la rendibilitat capitalista. Aquesta subvenció de l’acumulació de capital i els seus guanys amb els fons públics augmentà els ja sovint preexistents dèficits fiscal. La majoria dels països per tal de cobrir aquests dèficits van recórrer a l’endeutament internacional que conduí a la pujada del deute extern. Quan els temors d’un col·lapse (el “retorn de la crisi” i la recaiguda en la recessió) es van incrementar, això va conduir en el cas de diversos països a un dramàtic augment del preu dels préstecs. Com a conseqüència molts països estan al caire de la fallida.

La crisi econòmica té una altra repercussió crucial. S’agreugen els antagonismes i conflictes internacionals, en particular entre les principals potències imperialistes. Cadascuna de les principals potències imperialistes intenta passar la càrrega de la crisi a altres països. Aquí, la UE ha tractat de fer un joc de mans. Amb l’esclat de la crisi, els EUA van adoptar una política econòmica caracteritzada per (a) una política fiscal expansiva i (b) una política monetària molt laxa (tipus d’interès gairebé a zero i  successius programes de flexibilització quantitativa). Una ruta similar va ser adoptada per diverses altres economies i, sobretot, la Xina. Aquesta última va aplicar una política fiscal expansiva, però no una política monetària molt laxa (Xina no té cap problema de finançament, ja que té un munt de fons). Per contra, la UE ha seguit una política econòmica de (a) una política fiscal restrictiva i (b) una política monetària restrictiva (per exemple, les retallades en les taxes d’interès eren més lentes i més petites que les de la Reserva Federal). Això significava que els EUA i la Xina “inflaven” les seves economies per fer front als perills immediats de la crisi, però també coquetejaven amb els riscos d’un esclat de la “bombolla” que faria tremolar la seva posició internacional. D’altra banda, la UE busca aprofitar les “bombolles” dels seus competidors (mitjançant la venda en els seus mercats), mentre que preserva la seva pròpia economia domèstica i, per descomptat, no ofereix facilitats similars a les dels seus competidors. En un comentari recent (Wall Street Journal, 2012.01.25) Volker Treia, economista en cap de les cambres de comerç d’Alemanya, va declarar que l’economia d’Alemanya (que representa el 30% de la zona euro) s’ha beneficiat d’un fort creixement en mercats emergents com Xina i la recuperació de l’economia dels EUA.

Al mateix temps, la UE va iniciar un procés de “xinització interna’, empenyent l’europerifèria (sobretot els PIGS) en el parany del deute. És a dir, el capitalisme europeu hegemònic fabricà l’explosió del deute extern dels PIGS (mitjançant la manipulació de les estadístiques, la controlada difusió dels rumors d’atacs). Això ja ha provocat que tres d’ells (Grècia, Irlanda i Portugal) estiguin sotmesos a la camisa de força dels memoràndums de la UE-BCE-FMI i els seus programes d’austeritat. A través d’aquests memoràndums els països perifèrics de l’euro estan sent conduïts a una espiral de recessió acompanyada d’una dràstica reducció dels salaris i un ràpid deteriorament de les relacions de treball fins al punt que tendeixen cap als de l’economia xinesa. En altres paraules, l’euro-nucli està tractant de crear la seva pròpia “Xina” interna. Aquest moviment no deixa inalterades les burgesies dels països de la perifèria de l’euro. Ells també reben un fort dany ja que els memoràndums posen plom a les ales i devaluen esl seus valors, les seves empreses i propietats. En resum, aquests capitalismes perifèrics de l’euro s’estan quedant enrere en la divisió internacional del treball i estan perdent la seva sobirania econòmica.

No obstant això, aquest pla de la UE és massa astut per fer-se realitat. Els altres grans pols imperialistes globals no permeten que la UE jugui a la seva esquena. Així -sobretot a través dels suposadament anònims “mercats” i les agències de qualificació (dues eines bàsiques fonamentalment influenciades pels EUA)- van transformar la crisi del deute de l’euro-perifèria en una crisi del deute del conjunt de la UE i una crisi de l’euro. El que va començar com un incendi controlat dins les zones acotades per tallafocs es va convertir en un incendi incontrolable. Per tant, els altres pols imperialistes mundials pressionen la UE per “inflar” la seva economia -tant a través del deute (eurobons, etc), com sobretot a través d’una política de flexibilització quantitativa Europea (sobretot amb la impressió de moneda). Per descomptat, això posaria la làpida sobre els somnis d’una hegemonia global de l’imperialisme europeu i deixarà el pol imperialista europeu per darrere dels seus principals competidors. Per aquesta raó, Alemanya -que ja ha fet en el passat (durant el govern de SPD-Verds de Schroeder) els seus propis interns xinització en reduir els costos de salaris i estendre les relacions laborals flexibles -es resisteix amb vehemència aquesta perspectiva.

III. El fracàs dels successius ‘plans de salvació’ de la UE

Una vegada que la crisi de la UE va arribar a primera línia, les burgesies europees (encapçalades pels països centrals de l’euro) va fer diversos intents per superar-la. No obstant això, tots els subsegüents plans de salvació de la UE (incloent el darrer del 9 desembre de 2011) han estat anorreats a causa de la desconfiança “dels mercats” sobre la seva eficàcia.

El primer paquet de plans tenia l’objectiu de demostrar que la UE no permetria que cap dels seus membres fés fallida. Es basaven en dos eixos. El primer era que l’euro-nucli hegemònic li prestava uns quants diners als atribolats membres de l’euro-perifèria, però amb una avarícia extrema. Els canals per això són els préstecs inter-estatals i la creació d’un fons d’emergència, el Fons Europeu d’Estabilitat Financera – EFSF (inaugurat el 9 de maig de 2010). És característic de la seva mesquinesa la cínica declaració del ministre de Finances alemany, Wolfgang Schaeuble, que Alemanya no havia pagat en realitat gaires diners als fons de rescat, però que havia donat sobretot garanties. El segon eix va ser l’acceleració del procés de “xinitzacó interna” de l’euro-perifèria. Aquest pla va fracassar molt aviat a mesura que la “pressió dels mercats” va posar a prova els límits d’aquests mecanismes de salvació (i en particular l’adequació dels seus fons) i quan les polítiques dels memoràndums va portar als països de la perifèria de l’euro en una espiral de recessió pronunciada que va descarrilar totes les seves projeccions.

En el següent paquets dels plans l’euro-nucli hegemònic afegí una mica més de diners als fons de rescat. Es va reforçar una mica el EFSF (e.g, l’acord del 24 de juny de 2010) i va prometre la creació d’un centre permanent de rescat (el Mecanisme Europeu d’Estabilitat – ESM, l’octubre de 2010). No obstant això, el finançament d’aquests mecanismes es va basar principalment en la creació de certs “productes tòxics” (en forma de SPIVs amb un alt palanquejament) que havien de ser venuts a la Xina i Rússia (i altres economies emergents). Això, per descomptat, era una broma estúpida, ja que en moments d’extrema ‘toxicitat’ en el sistema internacional no era tan estúpid com per comprar els productes tòxics de la UE, sobretot en moments en què la UE està en l’ull de l’huracà del deute. Per tant, tot i la súplica humiliant de Sarkozy als xinesos, la Xina i Rússia es van negar a participar-hi.

El recent pla (9 de desembre de 2011) no ha tingut millor sort i ja està gairebé mort. Aquest pla preveu un nou euro-tractat per a una major integració fiscal amb normes pressupostàries més estrictes i una major disciplina en la política econòmica dels seus membres. Les seves principals disposicions són:

• un límit del 0,5% del PIB en el dèficit estructural anual dels estats membres
• sancions automàtiques per als països amb un dèficit públic que superi el 3% del PIB
• consagrar aquestes normes més estrictes en les constitucions dels estats membres
• avançar la introducció de l’ESM (juliol de 2012)
• tornar a avaluar l’adequació del límit de 500 mil milions d’euros per l’ESM
• La UE contribueix amb fins a 200 mil milions d’euros a l’FMI per ajudar als endeutats membres de l’eurozona

Aquest nou pla, en essència, promet una solució a llarg termini a un problema urgent a curt termini. Ofereix la ‘xinització’ no només de l’euro-perifèria, sinó també dels països de l’euro-nucli. Això implica un deteriorament brutal de les condicions de treball i de vida de les classes treballadores en tots els països europeus i, per tant, agreuja els conflictes socials amb resultats imprevisibles. Aquesta és una solució a molt llarg termini, ja que tardarà un temps considerable a ser posat en funcionament, i el seu resultat està molt lluny de poder-se assegurar que serà el desitjat. D’altra banda, la crisi de la UE té un problema molt més a curt termini al qual ha de fer front: la forma de resoldre els problemes del deute sobirà en la seva àrea. Aquest problema requereix una resposta immediata. D’altra banda, aquest nou pla té diversos problemes estratègics.

En primer lloc, implica un major enfortiment de l’hegemonia alemanya (que fins i tot se li fa a França és cada vegada més difícil de tolerar).

En segon lloc, els altres pols imperialistes mundials saben que això es tornarà contra ells i no estan disposats a permetre que es procedeixi sense obstacles. La sortida del Regne Unit és prou reveladora. És probable que no passés sense el consentiment ocult del seu aliat transatlàntic (els EUA). D’altra banda, bloquejà el camí per a un nou tractat de la UE i la va portar cap al camí més massiu i problemàtic d’un tractat entre els governs.

En tercer lloc, aquest procés de la signatura d’un tractat entre els Estats és llarg i ple de perills. Requereix cops d’Estat constitucionals, tant a nivell comunitari com nacional. A mesura que la crisi s’aprofundeix a la UE -ja ha tocat no només Itàlia, sinó també França- està cada vegada menys clar si els trastorns socials i polítics permetran la seva materialització. Ja s’han cpomençat a sentir signes d’interrogació, dificultats legals i reserves político-econòmiques entre els seus participants.

Per totes aquestes raons els ‘Anonymous del Mercat’ ja van fer el senyal dels polzes cap avall amb el pla anterior. En particular, tant els EUA com la Xina estan pressionant a la UE en la solució a curt termini d’una flexibilització quantitativa de la UE. Per això, la UE es prepara per a una nova conferència i, probablement, un altre “pla de salvació” (a finals de gener de 2012). Però el BCE ja està cada vegada més forçat a una forma de flexibilització quantitativa suau per mitjà de la compra agressiva de bona dels estats membres -o de finançament de la compra-. Això es fa -si més no de moment- de forma selectiva (per exemple, en les recents subhastes italianes), però amb ritmes cada vegada creixents.

*Stavros D. Mavroudeas és professor del Dept. of Economics de la universitat de Macedonia (Grècia). Article enviat per l’autor a La Fàbrica el 27 de gener de 2012.

Més articles del mateix autor a La Fàbrica:

La UE i Grècia: Un lladre robant-ne un altre 25 de febrer de 2010

Σχολιάστε

Εισάγετε τα παρακάτω στοιχεία ή επιλέξτε ένα εικονίδιο για να συνδεθείτε:

Λογότυπο WordPress.com

Σχολιάζετε χρησιμοποιώντας τον λογαριασμό WordPress.com. Αποσύνδεση / Αλλαγή )

Φωτογραφία Twitter

Σχολιάζετε χρησιμοποιώντας τον λογαριασμό Twitter. Αποσύνδεση / Αλλαγή )

Φωτογραφία Facebook

Σχολιάζετε χρησιμοποιώντας τον λογαριασμό Facebook. Αποσύνδεση / Αλλαγή )

Φωτογραφία Google+

Σχολιάζετε χρησιμοποιώντας τον λογαριασμό Google+. Αποσύνδεση / Αλλαγή )

Σύνδεση με %s