Category Archives: Άρθρα μεταφρασμένα σε ξένες γλώσσες – Articles translated in foreign languages

Lecciones sacadas de la debacle griega: ¿Euroescepticismo de izquierda o frente popular de izquierda contra la UE?

Lecciones sacadas de la debacle griega:
¿Euroescepticismo de izquierda o frente popular de izquierda contra la UE?

cabecera_republicana-3

Lecciones sacadas de la debacle griega:
¿Euroescepticismo de izquierda o frente popular de izquierda contra la UE?

Stavros Mavroudeas ||

Profesor de Economía Política. Departamento de Economía, Universidad de Macedonia ||

 

Las recientes elecciones griegas del 25 de septiembre de 2015 ofrecen algunas lecciones, no solo para la izquierda griega y el movimiento. SYRIZA – el niño bonito de la izquierda occidental, tenido como modelo– ha efectuado un flagrante cambio radical y, sin vergüenza, traicionado las esperanzas populares que le llevaron al poder. SYRIZA comenzó como partido euroescéptico de izquierda que criticaba las políticas neoliberales y austericidas de la Unión Europea (UE). Cuestionaba algunos aspectos de la Unión Monetaria Europea (UME) y prometió que podía tener una alternativa dentro de la UE. Contó con el rechazo del pueblo a los programas de ajustes estructurales de la UE, pero también con su miedo a salir de la trampa sin una alternativa clara, delimitada y convincente. El resultado final ahora es bien conocido. Tras casi seis meses de tergiversaciones, SYRIZA – enfrentada a la postura inflexible de la UE – capituló sin condiciones traicionando el « NO » popular y vehemente manifestado contra el chantaje de de la UE en el referendo del 5 de julio. Para acabar de redondearlo todo, SYRIZA añadió el insulto a la injuria chantajeando al pueblo griego para que le votara en las elecciones del 25 de septiembre: esta vez como reformador de las políticas de UE sino como el acompañante de esas mismas políticas. El resultado de esas elecciones demuestra claramente los límites del euroescepticismo y la facilidad con que puede traicionar la causa del pueblo.

11_01_euro

La crisis global del capitalismo de 2007-2008 es la primera gran crisis del siglo XXI. Su desencadenamiento ha conmocionado aun más el desigual desarrollo del sistema capitalista mundial y agravado los conflictos intra-imperialistas entre sus principales polos. La crisis estructural de le Eurozona (y del resto de la UE, pues la Eurozona representa el núcleo duro de la UE) es una de las grandes crisis regionales que se han derivado de la crisis global. Ha puesto de manifiesto los problemas internos y externos de uno de los grandes rivales de la hegemonía global estadounidense. Las potencias dominantes de la UE – los países del centro de Europa– han reaccionado transfiriendo una gran parte del peso de la crisis hacia los sub-imperialismos dominados de la periferia de la Unión, agravando más la crisis de estos últimos. La imposición de políticas de reestructuración en muchos de esos países– en particular mediante los programas de ajuste creados por la troika– ha exacerbado de manera espectacular las tensiones de clase en el interior de esos países, a diferencia de los países del bloque central europeo donde las reestructuraciones han sido menos severas.

Esa diferencia de trato tiene implicaciones políticas críticas y engendra una división Norte-Sur en Europa, además de la división económica. En los países del centro de Europa, son los países de extrema derecha, e incluso neofascistas, quienes se aprovechan de la crisis. En cambio, en la mayoría de los países e la periferia europea, son los partidos situados a la izquierda de la socialdemocracia los que consiguen apoyos. La razón esencial de esta división política es que en los países del centro de Europa, la Izquierda (excluida la socialdemocracia ya que se trata de una fuerza que forma parte del sistema) se ha visto confrontada a sucesivas derrotas que la han debilitado, acabando por convertirla en un apéndice de la socialdemocracia. Además, mientras que desde hace mucho tiempo la integración imperialista europea y la UE constituyen el gran proyecto del sistema, la Izquierda de los países del centro de Europa se ha convertido en parte interesada. Por esta razón no puede concentrar el descontento del pueblo contra la UE, sus estructuras y sus políticas contra las clases populares. Y por esta razón la extrema derecha– hasta muy recientemente fuera del campo de la política oficial– puede engañar a las masas populares y, con el apoyo implícito o explícito de parte d ela burguesía, llevarles por la escabrosa pendiente del nacionalismo.

Al contrario, en la mayoría de los países de la periferia europea – con excepción de los del antiguo Bloque del este hoy desaparecido, que manchó el nombre del socialismo– la Izquierda ha permanecido al margen de la corriente política dominante. Así ha conservado sus tradiciones militantes. En gran medida está ne contra (o escéptica) frente a la integración imperialista europea. Por esta razón, el descontento del pueblo contra la UE lo representan esencialmente la Izquierda y los movimientos sociales y populares de izquierda.

Esta singularidad del Euro-Sur no ha pasado desapercibida a los países imperialistas hegemónicos de la UE, ni a las burguesías nacionales. En Grecia, la abierta declaración de los portavoces del sistema acerca de la necesidad de « acabar con al especificidad griega » es un ejemplo clásico. De esta forma, el sistema recurre a un doble ataque. Por una parte ataca directamente a la izquierda y a los movimientos populares, e intenta desacreditarles calificándoles de irresponsables que pondrían en peligro el « paraíso europeo sobre la tierra”. Este procedimiento utiliza el miedo y la intimidación para intentar sojuzgar el descontento del pueblo contra la UE.

Por otra parte, el sistema intentar contener ese descontento canalizándolo en partidos y formaciones políticas euroescépticas, pero no anti-UE. La reciente proliferación de fracciones y formaciones euroescépticas es un ejemplo de esta forma de proceder. Se trata de formaciones que contestan algunos aspectos de la integración imperialista europea, e incluso se oponen a la UME. Pero, en conjunto, no se atreven a denunciar a la UE. SYRIZA es un ejemplo típico de esta pendiente resbaladiza. Esto demuestra que el euroescepticismo no puede suavizar las estructuras y las políticas puestas en práctica contra las clases populares de la UE, pero puede desactivar– al menos durante un tiempo– el descontento del pueblo.

El euroescepticismo de izquierda argumenta que la UE no es en sí una estructura erigida contra las clases populares, pero que está dominada por el neoliberalismo. Esconde concienzudamente el hecho de que las políticas de la UE – y ates que ella, las de la Comunidad Económica Europea– ya estaban en contra del trabajo mucho antes del comienzo del neoliberalismo en los años 1980. También disimula cuidadosamente que la UE es una estructura basada en poderes e intereses específicos, y no en la “casa común europea”. Si esos intereses están en peligro, sus representantes preferirán demoler la estructuras antes que modificarlas. El euroescepticismo comienza con el mito de que, dentro de la UE, puede haber política no austericidas y en favor del trabajo. Cuando se contesta este mito, entonces el euroescepticismo avanza con titubeos para poner en cuestión la UME, pero no la UE, lo que también significa un impase. En particular para los países de la periferia europea, para quienes no tiene ningún sentido abandonar la UME y permanecer en la UE. Es el peor de todos los escenarios. Es como si se pidiera un divorcio amistoso mientras se sigue siendo una parte dominada de una estructura más amplia. Como demuestra el caso griego, la única manera de que esto pueda ocurrir es mediante un Schauble, que desplaza a un país hacia una zona monetaria dependiente del euro (como el Mecanismo de Índices de Cambio Europeo II (MCE II)), pero continúa bajo la férula de los memorándum de austeridad implícitos y explícitos. En este escenario, en lugar de liberado el país dominado se encuentra con un fardo suplementario.

El euroescepticismo es un « adversario » fácil para el sistema. Acuna al movimiento popular con la ilusión de que se pueden allanar las dificultades. Cuando se prueba lo contrario, lo arroja en el desarrollo y la sumisión. Una vez más, la debacle griega es un ejemplo característico. Por una parte SYRIZA ha llevado a cabo su juego de traición y, por otra, la izquierda, a pesar de su actitud anti-UE, ha fracasado en crear un movimiento de masas popular contra la UE que propusiera soluciones prácticas inmediatas a los problemas de la gente, y a su sufrimiento. La izquierda, y en particular la izquierda militante extraparlamentaria (como la manifestada por ANTARSYA) ha declarado abierta y honestamente su oposición a la UE. Sin embargo, ha fracasado en organizar esa oposición en un programa práctico y coherente, y en proponer un proyecto político para las clases trabajadoras.

Es necesario aprender la lección, en particular en la izquierda griega. La traición de SYRIZA y su puesta en marcha del tercer programa de austeridad, aun más antipopular y recesivo, ya están provocando la rabia del pueblo. Una rabia que no se ha manifestado en las últimas elecciones pero que estremece a medida que las nuevas medidas erosionan aun más la renta de las clases populares y aumentan la pobreza y la pauperización. Si la izquierda fracasa en crear un frente de masas, popular y sociopolítico anti-UE, que pudiera cristalizar el descontento del pueblo, entonces podría ocurrir que una extrema derecha, con una mano de pintura nueva, recogiera esa rabia y la canalizara en el sistema.

* Alocución dirigida a la Universidad de Otoño del Partido de la Emancipación del Pueblo. Niza, 7-9 noviembre 2015

Advertisements

COSA C’È DIETRO AL NUOVO PIANO DI SALVATAGGIO DELLA GRECIA di Stavros Mavroudeas

testata-sollevazione-III

COSA C’È DIETRO AL NUOVO PIANO DI SALVATAGGIO DELLA GRECIA di Stavros Mavroudeas*

[ 27 maggio ]

Ciò che non vi dicono sulle recenti misure promulgate dal governo Syriza e sul dissidio USA Unione Europea.

2,w=650,c=0.bild

 

 

 

 

Il nuovo accordo voluto dell’Eurogruppo sul nuovo Piano di salvataggio per la Grecia è un altro palese atto d’ipocrisia delle potenze dominanti dell’Unione europea, dei loro partner-concorrenti del FMI (leggi: Stati Uniti) e del governo greco di SYRIZA.

Il nuovo accordo è un compromesso soggetto ad un continuo braccio di ferro tra gli Stati Uniti (attraverso il suo braccio del FMI) e l’Unione europea.

In modo congiunto, la UE e gli USA hanno obbligato l’ormai fatiscente (a causa della rabbia della gente) governo SYRIZA a capitolare alle politiche di austerità della troika così come incapsulate nei tre Programmi di aggiustamento economico per la Grecia. Questi programmi hanno aggravato la depressione dell’economia greca, causato un immiserimento dilagante del popolo e ampliato il controllo dei capitali occidentali sull’economia greca. In questo gioco gli Stati Uniti hanno avuto apparentemente un ruolo di secondo piano etero-pilotando l’incompetente e opportunistico governo SYRIZA nei suoi negoziati maldestri con la UE. In effetti, gli Stati Uniti hanno da un lato utilizzato la Grecia per indebolire l’Unione europea (per i propri scopi e interessi geopolitici) e, dall’altro, appoggiato la UE al fine di imporre l’austerità e il controllo straniero sull’economia greca.

Una volta che Usa e UE avranno realizzato l’obiettivo comune di imporre alla Grecia l’austerità e una volta ottenuta la ristrutturazione economica antipopolare, a quel punto, i due partner si scontreranno sui termini e le conseguenze della riduzione del debito necessaria per la Grecia.

La riduzione del debito è necessaria perché il programma di aggiustamento economico della troika per la Grecia è impraticabile e il debito greco è insostenibile. Del resto, pochi giorni fa, proprio il FMI, nella sua recente valutazione preliminare della sostenibilità del debito, aveva accettato questa conclusione.

Sulla questione del debito USA e UE hanno posizioni opposte e interessi in conflitto. Gli Stati Uniti vorrebbero un taglio profondo del debito perché questo: (a) aiuterebbe la loro economia —la riduzione della leva finanziaria [deleveraging] dell’economia mondiale alle spalle della UE  ed un nuovo taglio sul debito [haircut] interesserebbe principalmente i prestiti ufficiali e inter-statali della UE alla Grecia)—e, (b ) indebolirebbe la UE nella sua sfida egemonica globale agli USA.

D’altra parte la UE (e in particolare la Germania) teme un taglio del debito e concederebbe solo una parziale rinegoziazione del debito (ed esempio un’estensione della scadenza dei prestiti greci e, possibilmente, un abbassamento degli interessi), ciò che renderebbe il servizio del debito (ma non il debito) valido.

In questo braccio di ferro tra gli Stati Uniti (attraverso la sua protesi del FMI) e l’Unione europea i primi hanno minacciato di lasciare il Programma di aggiustamento economico, lasciando così la Germania da sola ad affrontare il problema greco. Per evitare questo la Germania ed i suoi più stretti alleati hanno offerto un miope compromesso: una tabella di marcia per una possibile rinegoziazione del debito. In parole povere, hanno offerto alcune idee vaghe su una metodologia (misure a breve termine, medio termine e lungo termine) per rinviare il problema se il Programma di aggiustamento economico greco continuasse a fallire. Alla fine, Stati Uniti e UE si sono trovati d’accordo su questo difficile e traballante compromesso, perché nessuna delle due parti ha voluto spingere le cose fino all’estremo; un compromesso obbligato anche per sventare la Brexit, che entrambi temono.

Il governo opportunista e incompetente governo SYRIZA è uno spettatore passivo in questo braccio di ferro. Esso ha tradito le sue dichiarazioni anti-austerità e capitolato senza condizioni alla troika. Pochi giorni fa ha promulgato una nuova serie di misure di austerità barbariche e di scandalosa svendita dei beni dello Stato a compagnie straniere. La sua popolarità si va sgretolando rapidamente e l’unico scopo di SYRIZA è quello di restare aggrappati al governo.

I risultati di questo nuovo accordo di salvataggio saranno altrettanto infausti come quelli precedenti. Le nuove misure di austerità approfondiranno ulteriormente la recessione. Le nuove misure che il servile e incompetente governo SYRIZA ha deciso introducono un meccanismo automatico (chiamato ‘taglio’) per cui, se il programma non fosse rispettato nelle sue tappe, saranno effettuati nuovi tagli alla spesa pubblica (e, soprattutto, dei salari e delle pensioni). Infine, se questo meccanismo del ‘taglio’ fallisse entrerebbe in vigore il meccanismo previsto dalla rinegoziazione del debito. Si deve però rilevare che questo meccanismo della rinegoziazione è al momento del tutto vago e sarebbe  discusso nel 2017.

L’accentuazione della depressione greca aumenterà la rabbia e la frustrazione popolari. L’Unione europea, il governo SYRIZA e lestablishment politico-economico greco (visto che l’opposizione nonostante il suo piagnisteo opportunistico in parlamento è un alfiere del Programma di aggiustamento economico) si troveranno ad affrontare questa rabbia crescente ed a pagarne le conseguenze.

25 maggio 2016

* Stavros Mavroudeas, Professore di Economia politica Università di Macedonia, Grecia

** Traduzione a cura della redazione

SYRIZA betrays the resounding NO vote of the Greek people and signs a 3rd troika austerity program

SYRIZA betrays the resounding NO vote of the Greek people and signs a 3rd troika austerity program

The Left should create a popular front against the EU

meimatsip

In the 5th of July 2015 the huge majority of the Greek people (61%) rejected the insolent demands of the EU for the extension and deepening of the austerity and pro-capital restructuring policies in Greece. These demands were codified in the so-called Juncker Plan for Greece that set barbaric terms for the extension of the previous austerity program (the 2nd Economic Adjustment Program for Greece) in exchange for releasing much delayed tranches of the troika loans to Greece. These tranches were urgently needed for repaying instalments of previous loans by the troika. As I have argued in a previous note (‘The Greek referendum and the tasks of the Left’) SYRIZA was led unwillingly to call this referendum because of the failure of its unrealistic program for a ‘decent compromise’ with the EU and for ‘staying in the Eurozone at any cost’. Moreover, the whole affair proved beyond any doubt that EU is a capitalist and imperialist integration that cannot be reformed towards serving peoples’ needs.

The referendum’s victory with such huge margin was unexpected even for the NO supporters. In the short one-week campaign the Greek economic and political elites unleashed a blatant terror and misinformation campaign through their mass media purporting that a NO vote would destroy Greece and that EU’s terms should be unconditionally accepted. In this unconcealed blackmail the Greek politico-economic elite was directed and abetted by the EU with direct interventions by J.C.Juncker, the German government and the rest of EU’s high priesthood. Moreover, the EU proceeded to literally slowly strangle the Greek economy by curtailing, through the ECB, the injection of liquidity to the moribund – because of the troika policies – Greek banking sector. This led the SYRIZA government – on top of foolishly (?) emptying the state coffers for paying previous troika installments – to impose capital controls the very day that pensions were going to be paid. This alienated significant portions of the middle and lower strata and turned the previously almost sure NO victory to a gamble.

On top of that, SYRIZA for almost half the campaign week dragged its feet; flirting with canceling the referendum, revoking its support for NO and with several of its prominent members and ministers covertly helping the YES coalition. Only the last two days SYRIZA actually threw its support behind the NO campaign. Last but not the least, the Communist Party also facilitated the elite’s assault by campaigning for a null vote or abstention; a move that cost it dearly in its electoral support. Only the independent and extra-parliamentary Left and grass-roots initiatives and movements fought from the very beginning for NO.

Despite all these adversities, the NO ended winning by a landslide. It was a silent landslide because in the mass media and the public debate there was a suppressing dominance of the YES instigated by the Greek politico-economic elite and by the incompetent acts of SYRIZA (particularly the banking ‘holiday’, the capital controls and the problems in paying pensions and wages). It was also a class landslide in that the working people, the peasants, the lower middle strata and overwhelmingly the unemployed youth voted for No whereas the bourgeoisie and the upper middle strata voted for YES (see http://www.publicissue.gr/en/2837/greek-referendum-2015-no-voter-demographics/).

It is now evident that SYRIZA’s leadership and systemic centers did not welcome this landslide. They expected the win of NO or YES to be by a small margin that would facilitate them to argue that there is no popular support for a confrontation with the EU and thus proceed to an agreement with EU’s high priesthood. As all evidence suggests the NO landslide caused panic not only to the politico-economic establishment and the EU but also to the SYRIZA leadership. Thus, immediately the day after SYRIZA threw away the referendum result and its clear message for a confrontation with the EU despite the financial strangulation by the EU and the pain already felt by ordinary people. A.Tsipras convened a meeting of the leaders of parliamentary political parties (excluding the neo-nazi Golden Dawn) which had either openly (New Democracy, PASOK, River) or implicitly (Communist Party) opposed the NO vote. In this meeting they all agreed – with the exception of the Communist Party – to field a new proposal to the EU that was exactly on the same lines of the rejected in the referendum ‘Juncker plan for Greece’. Moreover, after a few initial skirmishes, SYRIZA accommodated itself again with the systemic mass media that have implemented the terror campaign for YES.

EU’s high priesthood replied to SYRIZA’s new overtures by toughening its position and demanding even more austerity and anti-popular measures and threatening with the immediate strangulation of the Greek banking sector and even a Grexit. In front of this assault SYRIZA and Alexis Tsipras capitulated unconditionally and they themselves proposed a new 3rd austerity and restructuring troika program for Greece. This was a complete somersault the extent of which was unexpected even by most of SYRIZA’s harsher critics. It denotes that SYRIZA’s leadership aimed from the very beginning for a deal with the EU which they knew that it would be barbaric and they simply played for time in order to consolidate their power and their position in Greek politics. The EU played along but also indicated – and the SYRIZA leadership was fully aware of it – that a delayed deal would be more costly. In a nutshell the SYRIZA leadership delayed in order to gain ‘political capital’ at the expense of ‘economic capital’. Its last gamble was the referendum. Once this trick back-fired the SYRIZA leadership blinked and retreated in panic. It proposed not simply an extension of the previous troika austerity program under the conditions of the ‘Juncker plan for Greece’ but a new 3-year program in exchange for either a debt haircut or a debt reprofiling, a new loan and some funds for development aid.

On the other side of the fence, the EU had its own internal antagonisms. While all of them were united in blackmailing Greece to capitulate they were divided in how much pain they were to inflict after the capitulation. The French and the Italians, reminiscent of their own economic problems and the fact that their turn might come soon, were keen on milder terms. They were supported in this by the distant but non-negligible pressures by the US. The latter does not actually care about the Greek case as such but it uses it as a lever to weaken German hegemony and the ability of the EU to dispute its economic supremacy. One of the major issues of disagreement between the US (and the IMF) and Germany is whether the Greek program would involve a debt haircut or not; the former press for it and the latter bitterly oppose it.

In the end, a very onerous (for Greece) provisional deal was struck. First, in order to ‘regain the debtors’ trust’, the SYRIZA government should revoke all legislation contradicting the troika austerity program and also legislate through fast track procedures (that violate parliamentary rules) deep cuts in pensions and wages, extensive privatizations and the transfer of public property worth 50bn euros to an independent company (that initially was humiliatingly suggested to be based in Luxemburg but afterwards agreed to be in Athens). This first move essentially means that the conditions of the 5th review of the old troika austerity program should be fulfilled. Second, once this done, the EU and the ECB should slowly restore liquidity to the Greek banking sector and release some of the due funds in the form of a bridge-loan. Third, only after the legislation of several other austerity measures new negotiations would begin negotiations for a new 53bn euros loan. This new loan would comprise by old tranches, some new funds from the ESM and a 35bn euros very dodgy development plan. This last item is supposed to comprise of already available National Strategic Reference Framework (NSRF) funds that were not actually absorbed because of the deep recession of the Greek economy and the lack of proposals and supplementary national funding. Of course, all these would be under strict conditionality and a return of the despised troika in Athens for close scrutiny and control. In these future negotiations there is a vague reference that some alleviation of the Greek total debt (through either reprofiling or haircut) would be considered.

The new austerity measures are extremely recessionary and anti-labor. They cost more than 13bn euros only for the 2015-6 period that would worsen the crisis of the Greek economy. Moreover, they would be paid by the working people and the lower middle strata. Several other pro-capital structural reforms are included (e.g. mass firings, semi-automatic mechanisms for fiscal cuts if the public budget is derailed). The new 3rd austerity and restructuring program would push Greek economy and society further down towards impoverishment and Balkanization. They will definitely foment popular discontent as already shown from the current popular mobilizations.

This grave situation poses a serious challenge for the Greek Left. One futile course is followed by the SYRIZA left. They voted against the deal but support the government and refuse to leave the party. This will expose them to popular wrath as willing or unwilling accomplices to the new austerity. The second futile course is that of the Communist Party that preaches the coming of socialism as a solution to everything while at the same time recognizing that this is not on the current agenda. At the same time refuses to fight against the EU because it considers this as intra-capital antagonism. This alienates it from and rank and file communists and the working people as it does not offer a solution to the immediate popular problems and a transitional program for social change. If these two dead alleys prevail then only the extreme Right would remain as the receiver of popular discontent and wrath against the EU and its austerity.

It is of paramount importance for the Left not to leave the field free to the extreme Right as it had happened in West Europe. A Left popular front against the EU should be urgently organized. This should involve political forces and grassroots popular organizations, fight austerity and capitalist restructuring and strive for the total disengagement of Greece from EU (that is for a popular Grexit involving leaving the whole structure and not solely the monetary union). It is the task of the independent and militant Left and the combatant forces of labor to instigate this front.

 

* Stavros Mavroudeas is a Professor of Political Economy in the Economics Department of the University of Macedonia.

e-mail: smavro@uom.edu.gr

web: https://stavrosmavroudeas.wordpress.com

——————————————————————-

Republished in

Counterpunch

http://www.counterpunch.org/2015/07/16/syriza-betrays-greeces-no-vote-why-the-left-should-form-a-popular-front-against-the-eu/

header

Anti-imperialist Camp

http://www.antiimperialista.org/node/244741

2015-07-04_0-58-37

 

Politica&EconomiaBlog

http://politicaeconomiablog.blogspot.gr/2015/07/un-commento-dalla-grecia-in-inglese.html

2015-07-05_11-44-05

Naked Keynesianism

http://nakedkeynesianism.blogspot.gr/2015/07/syriza-betrays-resounding-no-vote-of.html

38d68-keynes

 Tendance CLAIRE (pour le Communisme, la Lutte Auto-organisée, Internationaliste et RévolutionnairE)

http://tendanceclaire.npa.free.fr/breve.php?id=13896#

BandeauTC

Κροατική έκδοση του άρθρου ‘The Greek External Debt and Imperialist Rivalries: One Thief Stealing from Another»

279_nn

 

 

 

 

http://www.zarez.hr/repository/issue/pdf/342/279.pdf

 

El deute extern de Grècia i les rivalitats imperialistes: Μετάφραση στα Καταλανικά του άρθρου ‘The Greek External Debt and Imperialist Rivalries: One Thief Stealing from Another’

La UE i Grècia: Un lladre robant-ne un altre

 

dijous, 25 febrer del 2010,
La Fàbrica

http://www.fabrica.cat/index.php?option=com_content&task=view&id=568&Itemid=1

Grècia febrer 2010 Stavros Mavroudeas* Image

El deute extern de Grècia i les rivalitats imperialistes

L’actual crisi econòmica grega té l’aspecte d’una antiga tragèdia (per al poble grec) combinada amb una mala farsa teatral (escenificada per les burgesies grega i europea).

Primer ve la farsa. Fins fa ben poc, els dos partits de l’establishment (el de centre-esquerra PASOK i el de centre-dreta ND) predicaven que les seves polítiques econòmiques portaven Grècia d’un èxit a l’altre. Els seus leitmotivs eren una mica diferents i és clar que hi havia l’habitual picabaralla entre ells, però el missatge era de fet el mateix. La Unió Europea (UE) avalava totes aquestes fanfarronades. Era ben sabut no només a Atenes sinó també a Brussel·les que les dades gregues -tal com les d’Itàlia i molts altres membres de la UE- havien estat manipulades en el moment de la seva entrada a l’eurozona. La recent revelació (destapada primer pel New York Times) que Goldman Sachs ajudava al govern del PASOK  a disfressar part del deute públic mitjançant intercanvis de divises equival a l’admissió pública d’aquest fet. (Com es comença a veure ara, Goldman Sachs també ha «ajudat» de forma similar molts altres governs europeus). Evidentment, la UE (i le spot`pencies dominants Alemanya i l’Estat francès) sabien perfectament el que estava passant. Però, van prendre la decisió política d’incorporar aquestes economies europees a l’eurozona. I aquesta decisió no es va fer per benevolència sinñó per mera cobdícia. Les seves economies i les seves companyies es van beneficiar molt d’aquesta incorporació. Els seus paquets d’ajuda, dels quals tant es vantaven, només són una petita part dels beneficis que han recollit d’aquestes economies dèbils. PEr exemple, Grècia tenia un superàvit comercial amb les altres economies europees abans d’entrar a la Comunitat Econòmica Europea (CEE). Des de la seva incorporació, particularment des de la introducció de l’euro, ha desenvolupat un dèficit comercial.

Això va ser el primer acte de la farsa: Grècia, un membre de la UE, navegant cap a la prosperitat. El segon acte és molt més amarg. Des de les darreres eleccions, tots els portaveus polítics propagandistes del sistema han canviat de cancó. De sobte, es va descobrir que l’economia s’estava ensorrant i que tant el dèficit públic com el deute extern eren molt més grans del que es pensava abans. Sí que, per descomptat, hi va haver una picabaralla entre els PASOK i la ND, amb el primer culpant la segona d’aquesta fallida i fins i tot acusant-la de manipular les dades estadístiques. Això és una dejà vu. Fa sis anys, quan ND va succeir el PASOK al govern, també el va acusar de falsificar les dades i va anar a la UE a reclamar una revisió. Encara més, l’actual ministre de finances del PASOK, (que està acusant a ND de presentar dades fraudulentes) era secretari del mateix ministeri i membre del Consell d’Assessors Econòmics quan es van fer els tractes esmentats amb Goldman Sachs. Ara, d’acord amb la nova cançó -tocvada tant pel PASOK com per la ND, malgrat les seves petites disputes- és un «deure nacional» de tots els ciutadans estrènyer-se el cinturó i acceptar retallades de sou abans inconcebibles, la reducció del sistema de benestar, el deteriorament de les relacions laborals, o l’allargament de l’edat de jubilació.

I aquí ve la tragèdia. D’acord amb els experts tant forasters com grecs, el poble grec ha de patir una «devaluació interna». Ara aquest és un terme molt suau, que demostra que els think-thanks capitalistes són un prodigi de colorida imaginació. Com qualsevol persona mínimament sensible pot suposar, «devaluació interna» és una contradicció en els seus termes: mo pots devaluar una moneda a la teva butxaca esquerra en relació amb la mateixa moneda a la butxaca dreta. Però, com han confessat cínicament en ser preguntats, aquest terme és una màscara per a l’austeritat radial: ja que no pots devaluar la moneda, has de retallar els sous i pensions. Ara l’argument de la tragèdia ja és revelat. El poble grec, particularment la classe treballadora, ha de pagar per la salvació del capitalisme grec.

També hi ha uns apunts finals. La política econòmica grega s’ha posat ara obertament sota el control de Brussel·les; fins i tot les pretensions de sobirania nacional han caigut. En realitat, el país és en uan condició de sobirania limitada. Fins al punt que fa només uns pocs dies el PASOK encara proclamava que s’estava esforçant per salvaguardar el dret del poble a governar-se a si mateix, ara ha admès obertament que Brussel·les governa l’economia i que estem obligats a seguir les seves ordres. Recentment un comentarista ho va dir de forma ben encertada: això és una altra ocupació -com la nazi de la segona guerra mundial- però aquesta vegada econòmica.

Quina és la veritat radera tota aquesta lletja aparença? L’economia capitalista grega és en efecte en crisi no només a causa de l’actual crisi global del capitalisme, sinó també a causa  dels problemes propis grecs. Al començament de la crisi tots els partits burgesos deien que es tarctava només d’un afer financer que no afectaria l’economia grega perquè el seu sector financer no estava exposat als actius io inversions tòxiques . Aquest mite s’ensorrà de seguida que la crisi va demostrar que no era només una mera crisi financeras sinó que té les seves arrels el l’economai real. Més encara, aquestes arrels són en la pròpia economai grega. A més de les tendències de crisi generals que també existeixen en l’economia grega, hi ha també certs problemes estructurals que els agreugen . El mé simportant d’aquests problemes és la participació de Grècia a la integració europea. Quan el capitalisme grec -un sistema capitalista de nivell mitjà amb el seu corresponent nivell d’activitats imperialistes- decidí participar en aquesta integració imperialista, també aspirà a pujar de nivell en la seva posició en la cadena imperialista. Tanmateix, aviat va resultar evident que aquesta participació suposà una pèrdua de competitivitat grega davant les economies europees hegemòniques. L’evidència més clara d’això és l’esmentada transformació de la balança comercial del superàvit al dèficit. L’obertura de l’economia grega portà al desmantellament de la seva estructura productiva que havia existit durant els «gloriosos 20 anys» (1950-1970) del capitalisme grec. Les activitats de serveis passaren a dominar l’economia i les empreses multinacionals assoliren el control dels segments principals de la mateixa. Això no vol dir que l’economai grega hagués esdevingut desindustrialitzada, com diu l’expressió popular. La indústria existeix i certs sectros de la mateixa són prou vius. Tanmateix, això no representa un estructura productiva coherent ni comptetitiva. El capitalisme grec intentà contrarrestar aquest deteriorament amb l’explotació imperialista brutal de les altres economies balcàniques. Després del col·lapse del bloc soviètic, les empreses gregues s’expandiren agressivament cap a les economies balcàniques i n’extragueren beneficis significatius. Així, des dels anys 1990s i fins a l’avinguda de l’actual crisi econòmica, el capitalisme grec obtingué grans beneficis de les seves activitats exteriors. Aquestes eren suplementades pels beneficis de l’explotació augmentada dels treballadors grecs. Grècia és una de les capdavanteres europees en sobretreball, una gran part del qual consisteix en temps de treball impagat. I més encara, una gran economia submergida i une srelacions laborals pràcticament desregulades van facilitar un gran increment en la taxa d’explotació de l’economia grega.

L’arribada de la crisi posà fi a aquesta festa. La fragilitat i les contradiccions internes del capitalisme grec emergiren. Al mateix temps, la crisi global també colpejà durament altres economies dels Balcans (especialment Romania). Això agreujà la compteició entre els capitals estrangers en auestes economies: els jugadors més potents -particularment aquells dels països dominants de la UE, però també dels EUA- n’apartaren a cops de colze el capitals grecs, escanyant així alquesta important artèria econòmica.

Mentrestant,l’estat burgès grec havia contribuït activament a l’augment dels beneficis capitalistes mitjançant subsidis directes i indirectes. És irònic que, sota una infame llei aprovada per un govern anterior del PASOK, l’estat grec subsidià empreses perquè es relocalitzessin a les altres economies balcàniques. Això significà el final de la indústria tèxtil al nord de Grècia a mesura que els capitals grecs agafaren els subsidis, tancaren les seves fàbriques, acomiadaren els seus treballadors, i les relocalitzaren a l’altra banda de la frontera on els sous eren molt més baixos.  Quan les coses començaren a empitjorar, l’estat s’agafà a la corda de salvament i organitzà els cars jocs olímpics de 2004.  Això donà el tant necessitat impuls a l’activitat capitalista i l’augment de beneficis. Per altra bandam totes aquestes mesures dispararen el deute públic. No només els capitals grecs s’havien beneficiat d’aquest malbaratament, Els capitals extrangers, en concret els de la UE, capturaren una gran par del pastís. Ja havien penetrat en l’economai grega extensament; i d’aquesta manera aconseguiren una gran part de les feines d’infraestructures i, és clar, la part del lleó dels garns contarctes dels Jocs de 2004. Així, el clam del les grans potències sobre els grecs de mà foradada balafiant els diners francesos i alemanys és, com a mínim, hipòcrita. Ells ja n’han tret molt més del que havien pagat en paquets d’ajuda comunitària en tots aquells anys.

La qüestió és, però, per què tot aquest drama de l’amenaça global d’una bancarrota grega? Al capdavall, no només Grècia, molts altres països capitalistes avançats han estat vivint amb grans dèficits i deutes públics . Encara avui, hi ha altres països que tenen percentatges més alts de deute en relació al PIB que Grècia (e.g. el 170% al Japó, el 114% a Itàlia). Els EUA tenen un problema similar, també: el deute s’estima que arriba al 90% del PIB, i es creu qe tardarà 10 anys per tornar a nivells «manejables». I a més, Grècia és uan economia petita mentre altres economies amb similars ratios de deute respecte al PIB són més més grans i per tant constitueixen un perill sistèmic molt major.

El que realment està passant és un joc de rivalitats imperialistes i una pressió dels imperialisme més forts per passar una part de la seva càrrega als més dèbils així com a les economies menys desenvolupades. El capitalisme modern ha après les lliçons d’anteriors crisis capitalistes globals. D’aquesta manera, des de l’arribada de la crisi actual, ha usat tota la seva artilleria pesada. Llençant els mantres neoliberals, ha relaxat la política monetària i fins i tot ha aconseguit considerables paquets fiscals. Aquestes polítiques monetàries i fiscals agressives han alleujat una mica els efectes de la crisi, donant aire a signes que apunten a una feble recuperació. Tanmateix, aquesta recuperació no és gens certa, particularment des que les mesures d’estímul han estat retirades o s’han exaurit massa aviat. Això deixa un problema important. Una recuperació forta és necessària de cara a recobrar el cost de finançar els paquets d’estímul (o bé la conseqüència serà la inflació combinada amb una repetida caiguda en l’estancament econòmic). Així, la crisi econòmica s’expressa ara com a crisi fiscal.

Les rivalitats inter-imperialistes en el Context de la UE. ës ben sabut que la UE no representa ua àrea monetària òptima, a causa de les grans divergències entre les economies que la constitueixen, que, alhora, la fan susceptible a «xocs assimètrics». Per aquesta raó l’actual crisi amenaá greument la cohesió de l’eurozona. Les potències europees hegemòniques en realitat ja havien decidit per avançat disciplinar les economies més endarrerides de la zona i alhora treure un important benefici de l’extorsió dels tipus d’interès. Així, el problema del deute ha estat exacerbat a consciència amb l’objectiu de:

   1. forçar la reducció del cost del treball (fent així augmentar el benefici de les seves activitats en aquests països)
2. imposar tipus d’interès més alts (donant així un bonus considerable a les seves institucions financeres, que són els principals prestamistes)
3. reduir el volum de diners que hauran de pagar en cas que siguin necessaris paquest de rescat.

Irlanda va ser la primera a cedir a les pressions per forçar una «devaluació interna». Grècia és la segona encara que aquí la situació política i social és més complicada ja que l’esquerra és molt més forta. Altres estan a la cua esperant els mateixos conflictes. El capitalisme grec també juga amb aquest joc i intenta convertir les dificultats en oportunitats. Ha oposat només una feble resistència contra les esmentades pressions (encara que sap bé que la clau del problemaés la seva partiipació a l’eurozona) a causa dels seus equilibris interns i també a causa dels seus temors geopolítics (i.e. el conflicte amb Turquia). Així, acaba de cedir la política econòmica a Brussel·les i ha acceptat pagar una forta prima de risc als creditors estrangers. En conseqüència, està pressionant per profunds canvis estructurals pro-capitalistes augmentant mntre ploriqueja que ho està fent obligat per la UE. Així és com paga la prima o recàrrec als imperialismes europeus més forts mentre intenta passar la seva pròpia càrrega al poble grec.

Ésel cas d’un lladre (les potències europees hegemòniques) robant-ne un altre (la burgesia grega), i la darrera passant lacàrrega a la gent treballadora de Grècia. Aquesta és la part més tràgica de la funció. Al contrari del que diuen les diatribes dels mitjans grecs i internacionals sobre els grecs amb la mà foradada , les polítiques d’austeritat tenen ja una història d’almenys 30 anys a Grècia (des de 1985), i els nivells de vida de la gent treballadora s’han deteriorat ràpidament, particularment des de la introducció de l’euro (la inflació dels béns de consum massiu és remarcablement alta a Grècia). Pot aquesta gent aguantar un nou deteriorament? En les antigues tragèdies gregues, sovint hi ha un deus ex machina. L’únic possible deus ex machina d’aquesta obra és un fort moviment obrer que pugui canviar de cap a cap aquest lleig escenari.

*Stavros Mavroudeas (http://econlab.uom.gr/~smavro/ ) és Professor de Política Econòmica al Departament d’Econòmiques de la universitat de Macedònia.  Ha publict entre altres «Convergence or Divergence: the Case of Greece»; ‘Forms of Existence of Abstract Labour and Value-form»; «Regulation Theory: The Road from Creative Marxism to Post-Modern Disintegration»; «Periodising Capitalism: Problems and Method – The Case of the Regulation Approach»; «Overworked Greeks?  Working Time Trends in Greece»; «A History of Contemporary Political Economy and Post-Modernism»; i «Grossmann, Kalecki and the Theory of Crisis: A Comment on Trigg»; «Henryk Grossmann’s Falling Rate of Profit Theory of Crisis: A Presentation and a Reply to Old and New Critics». Traducció catalana de La Fàbrica .

La crisi de la Unió Europea i el fracàs dels seus ‘plans de salvació’: Μετάφραση στα Καταλανικά του άρθρου ‘The crisis of the European Union and the failure of its ‘salvation plans’

 

La crisi de la Unió Europea i el fracàs dels seus ‘plans de salvació’

http://www.fabrica.cat/index.php?option=com_content&task=view&id=655&Itemid=1

La Fàbrica

dilluns, 30 gener del 2012

 euroa alemanya Stavros Mavroudeas  Image

L’autor exposa el paper jugat per la UE arran de l’actual crisi, amb els successius i fracassats plans de salvació i el procés de «xinització interna’ que ha emprès, empenyent l’europerifèria (sobretot els PIGS) en el parany del deute. Això ja ha provocat que tres d’ells (Grècia, Irlanda i Portugal) estiguin sotmesos a la camisa de força dels memoràndums de la UE-BCE-FMI i els seus programes d’austeritat, conduïts a una espiral de recessió acompanyada d’una dràstica reducció dels salaris i un ràpid deteriorament de les relacions de treball fins al punt que tendeixen cap als de l’economia xinesa. En altres paraules, l’euro-nucli està tractant de crear la seva pròpia «Xina» interna. Però també explica com Xina, Rússia i els països emergents, per una banda, i els EUA i el Regne Unit per l’altra, actuen per a desbaratar els plans de les burgesies del nucli europeu.

I. La crisi de la integració imperialista europea

L’any 2011 (i pel que sembla avui bastant probable el 2012 també) va estar marcat per la crisi d’un dels principals pilars del capitalisme internacional: la Unió Europea (UE). El que se sol descriure com una crisi de la zona euro (en rigor la Unió Monetària Europea – UEM) és en realitat una crisi del sistema de tot l’edifici de la UE, les qual la UEM és la seva estructura d’avant-guarda.

La integració europea va ser un dels projectes més ambiciosos del segle XX, a mesura que  les burgesies d’Europa van tractar de formar un bloc imperialista unificat en la mateixa zona del món on el capitalisme va néixer principalment en la forma d’Estat-nació i on els conflictes entre els capitalismes nacionals va prendre la seva forma més brutal. De fet, rere la façana d’una identitat europea comuna, etc, es tracta d’una estructura piramidal imperialista. A la part superior hi ha un grapat d’economies capitalistes hegemòniques fortes i avançades (que tenen estructures similars i estan estretament vinculades, però sense perdre la seva identitat nacional separada). En el nivell intermedi hi ha diverses economies capitalistes menys robustes i menys avançades. Finalment, la base de la piràmide es compon dels països de l’anomenada «euro-perifèria», és a dir, les economies més febles. Aquest bloc piramidal domina altres economies i àrees menys desenvolupades i competeix amb els altres grans pols internacionals (sobretot els EUA i la Conca del Pacífic). No obstant això, hi ha també les relacions imperialistes dins del bloc europeu i entre els seus diferents nivells. L’explotació imperialista es porta a terme a través de la transferència de riquesa dels febles a les economies més fortes.

Aquest projecte d’integració europea imperialista va passar per diverses fases i es va enfrontar a diversos moments crítics (les fallides de la política agrícola comuna i el Sistema Monetari Europeu, etc.) Cada vegada superades a través d’una cursa precipitada que va aprofundir els vincles i el procés d’integració, mentre que al mateix temps ignorarva els seus problemes i contradiccions. Sembla que l’actual crisi econòmica – que va esclatar el 2007 – posa fi a aquest joc. Es posen de manifest les seves contradiccions inherents d’una manera que cap mes fugida endavant ja no pot resoldre.

II. Entendre la crisi de la UE

Hi ha dues explicacions principals bàsiques de l’actual crisi de la UE. D’acord amb la primera -sorgida principalment de l’elit dominant hegemònica de la UE- la integració europea no té defectes estructurals i els seus problemes són bàsicament fonamentat en la política. És a dir, els països del nivell més baix (els PIGS – Portugal, Irlanda, Grècia i Espanya), van seguir polítiques econòmiques imprudents «molt més del que es podia permetre el luxe de dur a terme» (en particular a través d’augments salarials excessius), en contrast amb els «protestants» i temperats nivells dels socis de dalt. Aquesta «festa» va ser recolzada pel dèficit fiscal, que va ser finançat per l’endeutament extern (facilitat pels costos d’endeutament baix que l’euro els oferia). En superar tots els límits aquests països imprudents van anar cap un endeutament extravagant que en general va prendre la forma dels dèficits bessons (dèficit fiscal i endeutament extern). Però els problemes dels PIGS amenacen amb «contaminar» les àrees de dalt i posar en perill tot l’edifici de la UE. Per la qual cosa els socis ‘prudents’ han de venir al seu rescat a través d’esquemes de crèdit, però al mateix temps els imposen una estricta austeritat i programes de privatització, i convertir-los efectivament en protectorats econòmics per al seu propi benefici.

La  segons interpretació dominant -sorgida fonamentalment dels EUA i Anglaterra, el seu aliat més proper d’Europa- reconeix alguns problemes estructurals en l’estructura de la integració europea, és a dir, el fet que no és una àrea monetària òptima. En termes marxistes, això significa que la zona euro es compon d’economies molt diferents (és a dir, és clivellada per grans desproporcions) que han estat afectades per la camisa de força d’una moneda única (l’euro). Aquesta pertany a algunes d’aquestes economies, però no a altres. Aquesta estructura desigual i disfuncional és propensa a tenir problemes sobretot en els temps de crisi econòmica, que ha afectat diferencialment als seus països membres. En poques paraules, les crisis econòmiques agreugen les desproporcions inherents i els desiguals nivells de desenvolupament de la zona euro, ja que afecten de forma diversa seus components. La solució és o bé la zona de l’euro es converteix en una unió econòmica (és a dir, amb la integració fiscal i per tant, amb transferències de riquesa des dels més rics als més pobres per tal d’equilibrar les seves desproporcions) o segueix un camí de desintegració controlada que permeti que s’ensorri. Aquesta darrera, perquè els EUA volen eliminar l’amenaça de la UE contra l’hegemonia mundial, però alhora no volen un col·lapse descontrolat de la Unió Europea que crearia un buit estratègic a Europa i probablement portaria a un reordenament de les aliances internacionals (per exemple, una associació entre la burgesia alemanya i russa).

Ambdues interpretacions són característiques del voluntarisme polític i la miopia de la teoria apologètica burgesa. Per sobre de tot, ambdues interpretacions ignoren el paper de l’actual crisi econòmica. La teoria burgesa no només va fracassar per complet al predir l’actual crisi econòmica, sinó que, una vegada que aquesta va entrar en erupció, es va afanyar a qualificar-la com una mera crisi financera. Per tant, ignorà – de manera similar a que fan els seus parents radicals de l’explicació de la financiarització- les arrels profundes de la crisi en l’estructura productiva del capitalisme. En poques paraules, la teoria burgesa considera la crisi com a resultat possible de males accions (sobretot la cobdícia financera) i no com un resultat estructural del funcionament normal del sistema capitalista. D’altra banda, es van afanyar a anunciar la seva fi el 2011 després de l’acció coordinada dels Estats capitalistes. Per descomptat, avui en dia temen que aquest anunci podria demostrar ser una mera il·lusió, simple ‘wishful thinking’, ja que avui dia és àmpliament esperada una «doble caiguda».

Una interpretació marxista de l’actual crisi de la UE ha de començar a partir de la crisi econòmica que va esclatar el 2007-8 (la primera gran crisi capitalista del segle XXI). La crisi econòmica actual és la conseqüència de la crisi estructural de 1973 -que requereix una reestructuració radical de l'»arquitectura interna» del sistema capitalista- i el fracàs de les successives onades de reestructuració capitalista que van seguir per a crear una nova i foncional arquitectura. Aquestes ones de la reestructuració capitalista aconseguiren només en part a reduir la caiguda de la taxa de beneficis i alleujar la sobreacumulació de capital. Especialment l’última onada, el neoliberalisme, van conduir a un increment en la internacionalització del capital (l’anomenada «globalització»). Quan això va començar a  flaquejar es va recórrer a l’àmplia utilització de capital fictici en relació amb els diners de crèdit (l’anomenada «financiarització»). Aquest deus-ex-machina va aconseguir postergar l’esclat de la crisi, però, al mateix temps, amplifica encara més el problema de la sobreacumulació de capital. Tan bon punt la rendibilitat del capital productiu -sota els auspicis del qual es genera la plusvàlua (i per tant el benefici total)- va començar a esquerdar-se, la crisi va tornar a sorgir en tot el seu esplendor. La «financiarització» va donar només un alè temporal a la crisi de rendibilitat, però a un cost molt alt. És a dir, va augmentar significativament la porció de la plusvàlua extreta pel capital productiu, però acumulant el capital diner. Això va agreujar encara més la caiguda de la rendibilitat del capital productiu i va incendiar tot l’edifici.

Per superar la crisi els estats capitalistes van abandonar precipitadament els seus credos neoliberals i van recórrer massivament a la intervenció estatal per tal de recolzar la rendibilitat capitalista. Aquesta subvenció de l’acumulació de capital i els seus guanys amb els fons públics augmentà els ja sovint preexistents dèficits fiscal. La majoria dels països per tal de cobrir aquests dèficits van recórrer a l’endeutament internacional que conduí a la pujada del deute extern. Quan els temors d’un col·lapse (el «retorn de la crisi» i la recaiguda en la recessió) es van incrementar, això va conduir en el cas de diversos països a un dramàtic augment del preu dels préstecs. Com a conseqüència molts països estan al caire de la fallida.

La crisi econòmica té una altra repercussió crucial. S’agreugen els antagonismes i conflictes internacionals, en particular entre les principals potències imperialistes. Cadascuna de les principals potències imperialistes intenta passar la càrrega de la crisi a altres països. Aquí, la UE ha tractat de fer un joc de mans. Amb l’esclat de la crisi, els EUA van adoptar una política econòmica caracteritzada per (a) una política fiscal expansiva i (b) una política monetària molt laxa (tipus d’interès gairebé a zero i  successius programes de flexibilització quantitativa). Una ruta similar va ser adoptada per diverses altres economies i, sobretot, la Xina. Aquesta última va aplicar una política fiscal expansiva, però no una política monetària molt laxa (Xina no té cap problema de finançament, ja que té un munt de fons). Per contra, la UE ha seguit una política econòmica de (a) una política fiscal restrictiva i (b) una política monetària restrictiva (per exemple, les retallades en les taxes d’interès eren més lentes i més petites que les de la Reserva Federal). Això significava que els EUA i la Xina «inflaven» les seves economies per fer front als perills immediats de la crisi, però també coquetejaven amb els riscos d’un esclat de la «bombolla» que faria tremolar la seva posició internacional. D’altra banda, la UE busca aprofitar les «bombolles» dels seus competidors (mitjançant la venda en els seus mercats), mentre que preserva la seva pròpia economia domèstica i, per descomptat, no ofereix facilitats similars a les dels seus competidors. En un comentari recent (Wall Street Journal, 2012.01.25) Volker Treia, economista en cap de les cambres de comerç d’Alemanya, va declarar que l’economia d’Alemanya (que representa el 30% de la zona euro) s’ha beneficiat d’un fort creixement en mercats emergents com Xina i la recuperació de l’economia dels EUA.

Al mateix temps, la UE va iniciar un procés de «xinització interna’, empenyent l’europerifèria (sobretot els PIGS) en el parany del deute. És a dir, el capitalisme europeu hegemònic fabricà l’explosió del deute extern dels PIGS (mitjançant la manipulació de les estadístiques, la controlada difusió dels rumors d’atacs). Això ja ha provocat que tres d’ells (Grècia, Irlanda i Portugal) estiguin sotmesos a la camisa de força dels memoràndums de la UE-BCE-FMI i els seus programes d’austeritat. A través d’aquests memoràndums els països perifèrics de l’euro estan sent conduïts a una espiral de recessió acompanyada d’una dràstica reducció dels salaris i un ràpid deteriorament de les relacions de treball fins al punt que tendeixen cap als de l’economia xinesa. En altres paraules, l’euro-nucli està tractant de crear la seva pròpia «Xina» interna. Aquest moviment no deixa inalterades les burgesies dels països de la perifèria de l’euro. Ells també reben un fort dany ja que els memoràndums posen plom a les ales i devaluen esl seus valors, les seves empreses i propietats. En resum, aquests capitalismes perifèrics de l’euro s’estan quedant enrere en la divisió internacional del treball i estan perdent la seva sobirania econòmica.

No obstant això, aquest pla de la UE és massa astut per fer-se realitat. Els altres grans pols imperialistes globals no permeten que la UE jugui a la seva esquena. Així -sobretot a través dels suposadament anònims «mercats» i les agències de qualificació (dues eines bàsiques fonamentalment influenciades pels EUA)- van transformar la crisi del deute de l’euro-perifèria en una crisi del deute del conjunt de la UE i una crisi de l’euro. El que va començar com un incendi controlat dins les zones acotades per tallafocs es va convertir en un incendi incontrolable. Per tant, els altres pols imperialistes mundials pressionen la UE per «inflar» la seva economia -tant a través del deute (eurobons, etc), com sobretot a través d’una política de flexibilització quantitativa Europea (sobretot amb la impressió de moneda). Per descomptat, això posaria la làpida sobre els somnis d’una hegemonia global de l’imperialisme europeu i deixarà el pol imperialista europeu per darrere dels seus principals competidors. Per aquesta raó, Alemanya -que ja ha fet en el passat (durant el govern de SPD-Verds de Schroeder) els seus propis interns xinització en reduir els costos de salaris i estendre les relacions laborals flexibles -es resisteix amb vehemència aquesta perspectiva.

III. El fracàs dels successius ‘plans de salvació’ de la UE

Una vegada que la crisi de la UE va arribar a primera línia, les burgesies europees (encapçalades pels països centrals de l’euro) va fer diversos intents per superar-la. No obstant això, tots els subsegüents plans de salvació de la UE (incloent el darrer del 9 desembre de 2011) han estat anorreats a causa de la desconfiança «dels mercats» sobre la seva eficàcia.

El primer paquet de plans tenia l’objectiu de demostrar que la UE no permetria que cap dels seus membres fés fallida. Es basaven en dos eixos. El primer era que l’euro-nucli hegemònic li prestava uns quants diners als atribolats membres de l’euro-perifèria, però amb una avarícia extrema. Els canals per això són els préstecs inter-estatals i la creació d’un fons d’emergència, el Fons Europeu d’Estabilitat Financera – EFSF (inaugurat el 9 de maig de 2010). És característic de la seva mesquinesa la cínica declaració del ministre de Finances alemany, Wolfgang Schaeuble, que Alemanya no havia pagat en realitat gaires diners als fons de rescat, però que havia donat sobretot garanties. El segon eix va ser l’acceleració del procés de «xinitzacó interna» de l’euro-perifèria. Aquest pla va fracassar molt aviat a mesura que la «pressió dels mercats» va posar a prova els límits d’aquests mecanismes de salvació (i en particular l’adequació dels seus fons) i quan les polítiques dels memoràndums va portar als països de la perifèria de l’euro en una espiral de recessió pronunciada que va descarrilar totes les seves projeccions.

En el següent paquets dels plans l’euro-nucli hegemònic afegí una mica més de diners als fons de rescat. Es va reforçar una mica el EFSF (e.g, l’acord del 24 de juny de 2010) i va prometre la creació d’un centre permanent de rescat (el Mecanisme Europeu d’Estabilitat – ESM, l’octubre de 2010). No obstant això, el finançament d’aquests mecanismes es va basar principalment en la creació de certs «productes tòxics» (en forma de SPIVs amb un alt palanquejament) que havien de ser venuts a la Xina i Rússia (i altres economies emergents). Això, per descomptat, era una broma estúpida, ja que en moments d’extrema ‘toxicitat’ en el sistema internacional no era tan estúpid com per comprar els productes tòxics de la UE, sobretot en moments en què la UE està en l’ull de l’huracà del deute. Per tant, tot i la súplica humiliant de Sarkozy als xinesos, la Xina i Rússia es van negar a participar-hi.

El recent pla (9 de desembre de 2011) no ha tingut millor sort i ja està gairebé mort. Aquest pla preveu un nou euro-tractat per a una major integració fiscal amb normes pressupostàries més estrictes i una major disciplina en la política econòmica dels seus membres. Les seves principals disposicions són:

• un límit del 0,5% del PIB en el dèficit estructural anual dels estats membres
• sancions automàtiques per als països amb un dèficit públic que superi el 3% del PIB
• consagrar aquestes normes més estrictes en les constitucions dels estats membres
• avançar la introducció de l’ESM (juliol de 2012)
• tornar a avaluar l’adequació del límit de 500 mil milions d’euros per l’ESM
• La UE contribueix amb fins a 200 mil milions d’euros a l’FMI per ajudar als endeutats membres de l’eurozona

Aquest nou pla, en essència, promet una solució a llarg termini a un problema urgent a curt termini. Ofereix la ‘xinització’ no només de l’euro-perifèria, sinó també dels països de l’euro-nucli. Això implica un deteriorament brutal de les condicions de treball i de vida de les classes treballadores en tots els països europeus i, per tant, agreuja els conflictes socials amb resultats imprevisibles. Aquesta és una solució a molt llarg termini, ja que tardarà un temps considerable a ser posat en funcionament, i el seu resultat està molt lluny de poder-se assegurar que serà el desitjat. D’altra banda, la crisi de la UE té un problema molt més a curt termini al qual ha de fer front: la forma de resoldre els problemes del deute sobirà en la seva àrea. Aquest problema requereix una resposta immediata. D’altra banda, aquest nou pla té diversos problemes estratègics.

En primer lloc, implica un major enfortiment de l’hegemonia alemanya (que fins i tot se li fa a França és cada vegada més difícil de tolerar).

En segon lloc, els altres pols imperialistes mundials saben que això es tornarà contra ells i no estan disposats a permetre que es procedeixi sense obstacles. La sortida del Regne Unit és prou reveladora. És probable que no passés sense el consentiment ocult del seu aliat transatlàntic (els EUA). D’altra banda, bloquejà el camí per a un nou tractat de la UE i la va portar cap al camí més massiu i problemàtic d’un tractat entre els governs.

En tercer lloc, aquest procés de la signatura d’un tractat entre els Estats és llarg i ple de perills. Requereix cops d’Estat constitucionals, tant a nivell comunitari com nacional. A mesura que la crisi s’aprofundeix a la UE -ja ha tocat no només Itàlia, sinó també França- està cada vegada menys clar si els trastorns socials i polítics permetran la seva materialització. Ja s’han cpomençat a sentir signes d’interrogació, dificultats legals i reserves político-econòmiques entre els seus participants.

Per totes aquestes raons els ‘Anonymous del Mercat’ ja van fer el senyal dels polzes cap avall amb el pla anterior. En particular, tant els EUA com la Xina estan pressionant a la UE en la solució a curt termini d’una flexibilització quantitativa de la UE. Per això, la UE es prepara per a una nova conferència i, probablement, un altre «pla de salvació» (a finals de gener de 2012). Però el BCE ja està cada vegada més forçat a una forma de flexibilització quantitativa suau per mitjà de la compra agressiva de bona dels estats membres -o de finançament de la compra-. Això es fa -si més no de moment- de forma selectiva (per exemple, en les recents subhastes italianes), però amb ritmes cada vegada creixents.

*Stavros D. Mavroudeas és professor del Dept. of Economics de la universitat de Macedonia (Grècia). Article enviat per l’autor a La Fàbrica el 27 de gener de 2012.

Més articles del mateix autor a La Fàbrica:

La UE i Grècia: Un lladre robant-ne un altre 25 de febrer de 2010

Grčki vanjski dug i imperijalistička rivalstva: „Jedan lopov potkrada drugog lopova“ – NOVI PLAMEN no.14

Grčki vanjski dug i imperijalistička rivalstva: „Jedan lopov potkrada drugog lopova“

Stavros Mavroudeas

NOVI PLAMEN no.14

Ekonomska kriza u Grčkoj podsjeća na antičku tragediju (za grčki narod) pomiješanu s lošom kazališnom farsom (postavljenom u ime europske i grčke buržoazije). Prvo dolazi farsa. Donedavno su dvije stranke političkog establišmenta (lijevo-centristički PASOK i desno-centristički ND) propovijedale da su upravo njihove ekonomske politike vodile Grčku od uspjeha do uspjeha. Njihovi su se lajtmotivi pomalo razlikovali i naravno da su se ponašale kao stalni sparing-partneri, no obje su strane ustvari slale jednu te istu poruku. Europska Unija podrćavala je njihovo hvalisanje. Dobro se znalo i u Ateni i u Bruxellesu da su grčki podaci – kao i talijanski i podaci još nekih članica EU – bili falsificirani prilikom ulaska u eurozonu. Nedavno raskrinkavanje (započeto u New York Timesu) o pomoći Goldman Sachsa PASOK-ovoj vladi da sakrije dio javnog duga preko deviznog swapa ravno je javnom priznanju. (Usto je otkriveno da se je iz Goldman Sachsa na sličan način nudila pomoć i nekim drugim europskim vladama.) Naravno da se u EU (i u njezinim dominantnim silama Njemačkoj i Francuskoj) dobro znalo što se događa i svejedno je donesena politička odluka da se takve slabije ekonomije pripoje eurozoni. Takav izbor nije načinjen iz dobrih namjera, već iz čiste pohlepe. Njihove ekonomije i njihove tvrtke itekako su profitirale tim pripajanjem. Njihovi paketi pomoći, kojima se toliko diče, samo su mali postotak profita zarađena na račun malih ekonomija. Primjerice, Grčka je imala trgovinski suficit prema drugim europskim zemljama prije ulaska u Europsku ekonomsku zajednicu (EEZ). Od priključenja EU, odnosno od uvođenja eura, ima trgovinski deficit.

To je bio prvi čin farse: Grčka, članica EU, plovi prema prosperitetu. Drugi je čin mnogo gorči. Od posljednjih izbora, politička i medijska propaganda sustava promijenila je priču. Odjednom se otkrilo da se ekonomija ruši i da su i javni deficit i vanjski dug mnogo veći nego što se mislilo. Naravno da je opet bilo nešto prepucavanja između PASOK-a i ND-a, pa su prvi krivili druge za ovaj neuspjeh, čak ih optužujući da su falsificirali statističke podatke. To je déja vu. Prije šest godina, kad je ND preuzeo vlast od PASOK-a, oni su njih optuživali za krivotvorenje podataka i traćili reviziju od EU. Štoviše, sadašnji ministar financija iz PASOK-a (koji optužuje ND za predaju lažiranih podataka) bio je tajnik u istome ministarstvu i član Vijeća ekonomskih savjetnika kad su se sklapali spomenuti ugovori s Goldman Sachsom. Sada je, prema novoj predstavi – koju izvode i PASOK i ND unatoč svojim sitničavim prepucavanjima – nacionalna dužnost svakoga državljana da stegne pojas i prihvati dosad nezamislivo rezanje plaća, smanjenja u zdravstvenom sustavu, pogoršanje uvjeta rada i povišenje dobi za odlazak u mirovinu. A onda tragedija. Prema stranim i grčkim stručnjacima, Grci moraju proći kroz “unutarnju devalvaciju”. Ovo je vrlo simpatičan termin, jer dokazuje da kapitalističke korporacije mogu biti vrlo maštovite. Kao što bilo tko zdravorazumski može pretpostaviti, “unutarnja devalvacija” ustvari je kontradiktoran termin: ne može se devalvirati novčić u lijevom džepu u odnosu na isti novčić u desnom.

No, kako se cinično ipak priznaje, taj je termin maska za radikalne mjere štednje: kad već ne možete devalvirati svoju valutu, morate si smanjiti plaće i penzije. I tako se razotkriva zaplet u tragediji. Grčki narod, a pogotovo radnička klasa, mora platiti za spasenje grčkoga kapitalizma. Ovdje postoji još nekoliko finih detalja. Grčka ekonomska politika sada je otvoreno pod kontrolom Bruxellesa; odbačeni su čak i izgovori o nacionalnoj suverenosti. Realno gledano, zemlja je ograničeno suverena. I kao što je do prije nekoliko dana PASOK još uvijek tvrdio da se trudi obraniti pravo naroda da se brine o sebi, tako se sada otvoreno priznaje da Bruxelles ima nadležnost nad ekonomijom i da su Grci dućni izvršavati naredbe EU. naredbe ćU. Nedavno je jedan komentator poprilično precizno opisao situaciju: ovo je još jedna okupacija – poput one nacističke za vrijeme Drugog svjetskog rata – samo što je ova ekonomska. Kakva se istina krije iza ovakve fasade? Grčka kapitalistička ekonomija zaista je u krizi ne samo zbog trenutne globalne ekonomske krize, već i zbog nekih grčkih problema. Na početku krize sve buržoaske stranke tvrdile su da je posrijedi samo financijski problem koji neće zahvatiti grčku ekonomiju jer njezin financijski sektor nije bio izložen toksičnim ulaganjima. Taj se mit brzo rasplinuo jer se pokazalo da kriza nije samo financijska, već vuče korijene iz stvarne ekonomije. Štoviše, ti korijeni postoje upravo u grčkoj ekonomiji.

Osim općenitih kriznih tendencija kakvih ima i u grčkoj ekonomiji, postoje strukturni problemi koji su ih pojačali. Najozbiljniji od ovih problema jest sudjelovanje Grčke u europskim integracijama. Kad je odlučeno da grčki kapitalizam – srednje razvijen kapitalistički sustav s odgovarajućim imperijalističkim aktivnostima – sudjeluje u ovoj imperijalističkoj integraciji, istodobno se težilo tome da se poboljša njegov položaj u imperijalističkom lancu. Međutim, ubrzo je postalo očito da to sudjelovanje kao rezultat donosi gubitak kompetitivnosti Grčke u odnosu na hegemonijske europske ekonomije. Najjasniji je dokaz spomenuta transformacija trgovinske bilance iz suficita u deficit. Otvaranje grčke ekonomije dovelo je do raspada njezine proizvodne strukture koja je postojala „20 slavnih godina” (1950.-1970.) grčkoga kapitalizma. Uslužne djelatnosti postale su dominantne, a multinacionalno poduzetništvo dobilo je kontrolu nad većinom njih.

To ne znači da je grčka ekonomija postala deindustrijalizirana, kako se često misli. Industrija postoji i poneki su sektori poprilično produktivni. Ipak, to nije ni čvrsta ni konkurentna proizvodna struktura. Grčki kapitalizam pokušao je zaustaviti takvo nazadovanje svojim brutalnim imperijalističkim iskorištavanjem drugih balkanskih ekonomija. Nakon kolapsa sovjetskog bloka, grčke su se tvrtke agresivno širile po Balkanu i ostvarivale značajan profit. Tako je od devedesetih do današnje gospodarske krize grčki kapitalizam ostvarivao značajan profit svojim vanjskim aktivnostima. One su pak nadopunjene povećanim izrabljivanjem radnika u Grčkoj. Grčka je među vodećim zemljama u Evropi prema preopterećenosti radnika, najvećim dijelom zbog neplaćenog rada. Štoviše, velika „crna ekonomija” i praktički neregulirani radni odnosi bili su temelj značajnom porastu stupnja eksploatacije u grčkoj ekonomiji. Pojava krize okončala je tu zabavu. Krhkost i unutarnje kontradikcije grčkog kapitalizma izašle su na vidjelo. Istovremeno je globalna kriza snažno pogodila i balkanske ekonomije (pogotovo rumunjsku), što je pooštrilo natjecanje stranoga kapitala unutar dotičnih ekonomija; veći igrači – pogotovo oni dominantni u ćU i SAD-u – izbacili su grčki kapital iz igre i tako presjekli tu važnu ekonomsku arteriju.

U međuvremenu, grčka buržoaska država aktivno pridonosi kapitalističkim profitima kroz izravne i neizravne subvencije. Ironično je da je, pod slavnim zakonom izglasanim od PASOK-ove prijašnje vlade, Grčka subvencionirala tvrtke da se mogu preseliti u druge balkanske ekonomije. To je označilo kraj tekstilne industrije u sjevernoj Grčkoj jer su grčki kapitalisti uzeli zajmove, zatvorili tvornice i preselili se u inozemstvo gdje je radna snaga jeftinija. Kad su se stvari počele pogoršavati, državni vrh bacio je pojas za spašavanje. Organizirali su skupe Olimpijske igre 2004. što je bilo prijeko potrebno za oživljavanje kapitalističkih aktivnosti i mogućnosti profitiranja. S druge strane, sve ove mjere povećavale su javni dug. Nisu samo grčki kapitalisti profitirali ovim porastom potrošnje. Strani kapital, a najviše onaj iz ćU, omrsio se velikim dijelom kolača. Već su bili prodrli duboko u grčku ekonomiju i tako igrali veliku ulogu u sastavljanju infrastrukture i, naravno, golemog dijela ugovora vezanih za Olimpijadu. Prema tome, vika europskih velesila da su razmetni Grci spiskali njemačke i francuske novce u najmanju je ruku licemjerna. Njima se već vratilo mnogo više od onoga što su svih ovih godina uložili u pakete javne pomoći. Ipak, pitanje je čemu sva ova drama oko globalne prijetnje grčkoga bankrota. Na kraju krajeva, Grčka nije jedina država koja funkcionira uz javni deficit i dugove.

Takve su i mnoge druge, pa i razvijenije kapitalističke zemlje. »ak i danas ima zemalja s većim postotkom duga u odnosu na BDP (npr. 170% Japan, 114% Italija). I SAD ima sličan problem: procjenjuje se da će im dug doseći 90% BDP-a i da će im trebati desetak godina da ga vrate na razinu s kojom će se moći nositi. Osim toga, Grčka je ekonomija mala, dok su mnoge druge zemlje sa sličnim postotkom duga u odnosu na BDP mnogo veće, a samim time predstavljaju veću prijetnju globalnom sustavu. Ono što se ovdje stvarno događa je međučin u imperijalističkim rivalstvima i prikrivenim igricama kojima snažniji imperijalisti prebacuju dio svog tereta na slabije, kao i na nerazvijenije ekonomije. Moderni kapitalizam naučio je lekciju prijašnjih globalnih kapitalističkih kriza. Prema tome, od početka trenutne krize priprema se teška artiljerija.

Odustajući od neoliberalnih mantri, došlo je do opuštene monetarne politike, a čak su i fiskalni paketi vrijedni razmatranja. »ini se da su aktivističke monetarne i fiskalne politike naznačile mogući oporavak i izlazak iz krize. Međutim, taj je oporavak daleko od sigurnog, pogotovo zato što se mjere poticaja povlače ili se prebrzo potroše. Ovo je veoma ozbiljan problem. Potreban je brz oporavak ako se ćele nadoknaditi troškovi financiranja paketa poticaja (inače će rezultat biti ili inflacija u spoju s ponovnim potonućem ekonomije ili stagnacija). Prema tome, ekonomska se kriza trenutno odražava kao fiskalna kriza. Imperijalistička rivalstva ulaze u kontekst ćU. Dobro se zna da ćU ne predstavlja optimalno područje za zajedničku valutu, zbog velikih razlika između gospodarstava njenih država članica, što ih čini podložnima “asimetričnim šokovima”. Zbog ovoga trenutna kriza ozbiljno prijeti cjelovitosti eurozone. Hegemonijske europske sile unaprijed su odlučile disciplinirati nazadnije ekonomije euro-zone i usput profitirati poveća- njem iznuđenih kamatnih rata. Prema tome, dug se svjesno povećava da bi se: a) na silu smanjila cijena rada (čime i njihove vlastite aktivnosti postaju profitabilnije), b) nametnule veće kamatne rate (čime njihove financijske institucije i vođe tih institucija dobivaju zavidne bonuse), c) smanjila suma novca koju moraju platiti ako bude potrebno isplatiti pakete za spašavanje. Irska je bila prva koja je posrnula pod pritiskom nametanja “unutarnje devalvacije”. Grčka je druga, iako je ovdje politička i socijalna situacija mnogo zamršenija jer je ljevica mnogo jača.

Druge zemlje čeka ista nevolja. Grčki kapitalizam igra igru i pokušava pretvoriti svoje mane u prednosti. Prućio je samo slabašan otpor spomenutom pritisku (iako je itekako svjestan da je srž problema bivanje u eurozoni) zbog svojih unutarnjih neuravnoteženosti, ali i zbog geopolitičkih strahova (tj. konflikta s Turskom). Tako je gotovo u potpunosti prepustio svoju ekonomsku politiku Bruxellesu i prihvatio platiti masnu premiju protiv rizika stranim pozajmiteljima. U skladu s time, gura dubinske prokapitalističke strukturne promjene tako što širi bauk nemogućnosti vraćanja duga tužeći se da ga na to prisiljava ćU. Tako plaća premiju snažnijim europskim imperijalistima istovremeno pokušavajući prebaciti teret na leđa grčkog naroda.

Riječ je o jednom lopovu (hegemonijskim europskim silama) koji krade od drugoga (grčke buržoazije), dok drugi prebacuje teret na grčke radnike. To je najtragičniji dio drame. Nasuprot ironičnom i sarkastičnom kritiziranju grčkih i međunarodnih medija o rastrošnim Grcima, politike štednje imaju gotovo trideset godina iskustva u Grčkoj (od 1985.), a životni standardi radnika su rapidno opali, posebice nakon uvođenja eura (inflacija za robu široke potrošnje je notorno visoka u Grčkoj). Može li ovaj narod izdržati dodatno pogoršanje situacije? U antičkoj tragediji obično postoji deus ex machina. Jedini mogući deus ex machina ovdje jest snažni radnički pokret koji će pokazati što se krije iza te ružne fasade.

e.